30 d'abril de 2016
Barcelona-Atlanta (Georgia)
Avui sortim
cap el sud de EEUU.
Primer
agafarem un vol Barcelona-Amsterdam. Desprès, un altra fins Atlanta. Canviarem
d'avió per anar a Miami. Finalment un vol de retorn Miami-Atlanta.
Des de la
ciutat d’Atlanta iniciarem la ruta de 21 dies en cotxe pels estats de Georgia,
Tennessee, Mississippi, Louisiana, Alabama i Florida.
Son les 3 de
la tarda i ja hem aterrat a Amsterdam.
Un vol curt, de dos hores.
De seguida
ens avisen per embarcar en el vol KL0621, destí Atlanta. Una curiositat: l'avió
es diu Mount Kilimanjaro.
El trajecte
dura 9 hores. En arribar a l'aeroport
d’Atlanta ens fan baixar de l'avió per passar control policial amb
l’equipatge inclòs (cua de més d'una hora). Com era previsible, malgrat les
corregudes pels passadissos de l’aeroport, hem perdut el següent vol a Miami.
Per sort, hem
conegut a Mario Viera, agent del Delta
Airlines, un brasiler que parla espanyol. Contra tot pronòstic, ha
aconseguit modificar els nostres boarding
past perquè no tinguem problemes. Ja no cal agafar cap altra vol fins a la
tornada, ens quedem a Atlanta.
Però, on esta
la maleta?
A l’oficina
de reclamació d'equipatges ens diuen que no la podem recuperar ara mateix, fins
i tot que potser l'enviaran a Miami. Això ens supera. Discussió d'hores. Pel
culpa dels nervis, aixequem la veu i ens envien personal de seguretat. Al final
estem tant i tant esgotats que decidim tornar a intentar-ho l'endemà al mati.
Anem a buscar
un raconet de l'aeroport on dormir, tot està molt ple.
Bona nit!
1 de maig de 2016
Atlanta (Georgia)-Dahlonega (Georgia)
Atlanta (Georgia)-Dahlonega (Georgia)
A les 5 en
punt del matí tornem a l’oficina per recuperar la nostra maleta. Per sort, avui
ens atén una persona molt eficient, filla de cheroquees. Després de quasi tres hores, aconsegueix rescatar
l’equipatge de les entranyes de l'aeroport. Una epopeia, perquè l’aeroport
d’Atlanta és un dels més grans del món. Li donem les gràcies i ens acomiadem
amb una forta abraçada.
Ja podem anar
a buscar el cotxe per començar el nostre road
trip. És un Nissan vermell. Ens donen un never lost (GPS) gratis, que promet ser un company inseparable.
Estem més que contents.
Enfilem ruta
cap a Dahlonega (Georgia). És un
poble de muntanya que va viure la febre de l'or a principis del segle XIX. Té
una plaça que sembla l'escenari d'una pel·lícula ambientada en aquesta època.
Durant el
matí passegem per la plaça. Està envoltada de boniques cases de fusta amb porxo
adornades amb moltes flors. La majoria son restaurants o botigues vintage. Aquí
coneixem una parella d'Atlanta que tenen una casa en aquesta zona. Parlem sobre
la ruta, ens recomanen Suches, una petita part del famós Appalachian Trail, i
la ciutat de Chattanooga.
A la tarda
visitem les dues antigues mines d'or situades a les afores de Dahlonega: Crisson Gold Mine i Consolidated Mine.
Podem
comprovar com el rentat de l'or (sacsejar terra amb aigua dins d'un recipient)
és una tasca que requereix molta tècnica i paciència. Per una bossa de terra
hem pagat 45 dòlars. Està clar, però, que totes les llavors d'or que trobem
seran nostres. Ens hi posem, n'aconseguim unes quantes i les guardem dins d'un
tub petit de vidre amb aigua. Almenys serà un souvenir ben treballat.
Per la nit
sopem una pizza barbacoa XXL i dormim en el motel Quality Inn de Dahlonega.
Durant la
nit, tenim molta i molta set...
2 de maig de 2016
Dahlonega (Georgia)-Chattanooga (Tennessee)
Sortim a
primera hora del matí cap a Suches i
abans d'arribar-hi deixem el cotxe en una àrea de servei per on passa l'Appalachian Trail. Caminem un petit
tram de 2 hores ja que la ruta sencera té un total de 3.400 kilòmetres i per
tant necessitaríem 5 o 6 mesos. A Sant Peter Rock, la vista de les
muntanyes es magnífica. Allà trobem un noi de New Hampshire que tot sol fa
l'Appalachian Trail.
Ens sorprèn
la gran alçada dels arbres, el camí tant ben cuidat (no hi estem acostumats) i
la quantitat d’ocells.
Tornem al
cotxe, continuem fins a Suches i seguim per una carretera secundaria de la zona
de Cooper Creen (Chattanocheaa National
Forest).
El paisatge
és pintoresc: riuets (creeks) on la
gent sol anar a pescar, cases d'estiu, tanques i ponts de fusta, i moltes,
moltes papallones monarch.
Seguim fins a
Blue Ridge, Dalton i finalment
arribem a Chattanooga, on passarem
la nit.
Chattanooga
està al costat del riu Tennessee. El
front d’aquest riu s'ha rehabilitat i és aquí
on es concentra tot l'ambient de la ciutat: hotels, botigues,
restaurants.
Per la tarda
visitem l’aquari. L'edifici esta dividit en dos, un sobre l'oceà i l'altra
sobre el riu i la fauna de Tennessee. Al.lucinem perquè podem tocar alguns
peixos amb les nostres pròpies mans: mantes, ralles i esturions. Ens sorprèn la
gran varietat de cavallets de mar que poden arribar a existir, són animals
fràgils. El més divertit, però, jugar amb la llúdria.
Passem la nit
al motel Days Inn de Chattanooga.
3 de maig de 2016
Chattanooga (Tennessee) - Nashville (Tennessee)
Esmorzen en
el cafè del motel, un bar típicament americà 24 hores. Ho té tot made in usa: les noies, els llums de
neó, els seients de pell sintètica vermella i els cheese cakes gegants. No sabem què demanar. Massa calories.
Comencem el
dia a Ruby Falls, una cova
subterrània que acaba amb un salt d'aigua de 44 metres alçada, espectacle de so
i llum una mica passat de moda, però s’havia de veure.
Durant el
migdia visitem la destil.leria de Jacks
Daniels a Linchburg. El tour està
organitzat amb detall, llàstima que l'anglès del guia ens soni a xino. Acabem
comprant dos botelles de whisky, per poder convidar els amics a la tornada.
Dinem a Linchburg, és com un poblet de l'oest
americà. Les botigues venen productes de tots tipus relacionats amb la marca.
Comprem una gorra molt xul.la.
Arribem a Nashville. Busquem un lloc cèntric per
dormir i poder sortir a la nit però acabem a les afores. Els preus d'un hotel
al centre son prohibitius. Aquesta vegada el motel és un Americas Value Inn.
Hi ha ambient
en aquesta ciutat. Dona la casualitat que a l'estadi Bridgestone juga un partit important l'equip local de
joquei, els Predators. Quan hem
arribat, encara no ha començat i tots els seguidors, vestits de color groc,
estan pel carrer Broadway.
El carrer
Broadway concentra totes les botigues del món hots and boots.
I sobretot,
locals de música: Honky Tong, Layla's
Bluegrass, Legends Corner, Rippy's, Tootsie's...
Fem tastets
de blue-grass, rockabily i rock and roll,
però especialment de country, que és
l'ànima i essència d'aquesta ciutat.
Nashville ens
encanta!!!
4 de maig de 2016
Nashville (Tennessee)-Nashville (Tennessee)
Avisem l'encarregat del motel que ens quedem una nit
més i prenem una pasta i un cafè en el lobby,
perquè, de fet, no hi ha res més.
Decidim anar
primer al Grand Ole Opry House,
edifici situat en un parc temàtic a 18 km de Nashville, on encara es retransmet
el programa de ràdio que es va crear l'any 1927. Avui, però, està tancat, per
tant tornem a la ciutat.
Visitem el Country Music Hall & Museum. El
disseny de la seva façana no pot ser més escaient: un piano amb tecles blanques
i negres. Entre les seves exposicions, el
Cadillac d'or d'Elvis Presley, representatiu de tota una època.
Anem al Ryman Auditorium, temple de la música
country. Sold-out per l'actuació de
Bonnie Riatt. No volem pagar entrada per fer un simple tour, per tant ens quedem amb les ganes de saber com és per dintre.
Per dinar
triem un restaurant que es diu Acme
al final del carrer Broadway, té una terrassa
des d'on es pot veure el riu
Cumberland. Plou, per tant ens hi estem una bona estona. És un local gran i
agradable, com la majoria d'aquesta zona.
En sortir
d'Acme, pugem per la tercera avinguda fins arribar a la Court House i d'allà fins el Capitoli
i el War Memorial Auditorium.
Descansem una
estona dins la Nashville Public Library.
Des d’aquí
anem a Listening Room, un local
recomanat pel Visitors Center de
Nashville, no ens agrada, per tant decidim repetir Broadway.
Broadway és,
sens dubte, el millor carrer per escoltar música i passar-ho be.
Tornem al
motel travessant el riu Cumberland, una imatge del sky line de la ciutat de Nashville que no podrem oblidar!
5 de maig de 2016
Nashville (Tennessee)-Memphis (Tennessee)
En el lobby del motel hi trobem l'encarregat.
Es hindú i viu a Nashville amb la seva família, des de fa temps. Ens comenta
que aquesta ciutat ha crescut molt en els darrers 5 anys, que el preu de
l'habitatge s'ha triplicat i que hi ha molta inversió. Segons ell, els
americans del nord trien aquesta ciutat per viure, pel caràcter alegre i amable
de la seva gent i el clima. No ens estranya, compartim la seva visió.
La pròxima
ciutat és Memphis, capital d'Elvis i
de Martin Luther King. Abans, però, farem una parada a Humboldt, avui celebren la festa de la maduixa.
El carrer
principal està tallat per la desfilada infantil que acaba de començar, un
espectacle al més pur estil americà. Preguntem a la gent per les parades de
maduixes, ells es posen a riure, no hi han maduixes, diuen, nomes parades de perritos calientes i gelats amb taste de maduixa. A nosaltres aquesta
contesta no ens fa cap gracia, més aviat pena. L'obesitat és un greu problema
de salut a EEUU.
Quan arribem
a Memphis ens adonem que no te res a veure amb Nashville. És una ciutat més
aviat trista, on hi predomina la comunitat afroamericana.
Decidim que
el més apropiat és començar la visita amb un bon lookout de Memphis i del riu
Mississippi, ho fem des de la
terrassa que hi ha a l'últim pis d'un centre comercial amb forma de piràmide.
Està ambientat en la natura del delta i la pesca. No hi falta res, imitació
total de la natura: pantans, arbres gegants, peixos.....Al mig de tot aquest
decorat hi ha un ascensor de vidre que ens porta directament a la terrassa.
Seguim per Main Street, és un carrer principal
però molt solitari, amb edificis d'obra vista i baixa alçada. Locals buits, dos
o tres restaurants i alguna que altra galeria d'art. Tot i així, té una
atmosfera especial, sembla que s'hagi quedat parat en el temps. Una curiositat:
hi viu en Marc Gassol, ens ho diu un noi que treballa en un gimnàs d'aquest
mateix carrer.
En un
trencant de Main Street hi ha el Motel
Lorraine, on van assassinar Martin Luther King, ara s’ha convertit en
museu. Ens ha impressionat! "I have a dream, I am a man"
Finalment
anem cap a Beale Street, el carrer
del blues. Sincerament ens esperàvem una altra cosa. Massa turístic. Hem estat
en el BBKing i en el Room Buggie Cafe.
Passem la nit
en el motel 6 de Memphis.
6 de maig de 2016
Memphis (Tennessee)-Vicksburg (Mississippi)
A primera
hora del matí anem a Graceland, la casa
d'Elvis, situada a les afores de Memphis. És preciosa! El cantant la va
comprar quan només tenia 22 anys i la va convertir en la seva llar familiar. Hi
va viure fins que va morir, als 42. Visitem la planta baixa: el menjador amb la
taula parada, la sala d'estar on es reunia amb els amics, l'estudi on arribaven
milers de cartes de les seves fans, la cuina, la piscina.... No és la típica
mansió d'un personatge famós. Hi han molts objectes personals, com si el
cantant encara fos viu. Al final, però, en un racó molt íntim del jardí, hi
trobem la seva tomba, amb rams de flors. Elvis no està sol, al costat hi ha
enterrada la seva família: pares, avià i germà. Tot plegat ens emociona.
Continuem el
viatge per la carretera 61, ruta del
blues, i entrem a l'estat de
Mississippi.
La primera
parada es Clarksdale, un poble
despenjat però no per això exempt d’encant. Busquem la intersecció de la 61 amb la 49, meca dels seguidors dels blues, on
la llegenda explica que l'aspirant a music, Robert Johnson, va vendre la seva
ànima al diable a canvi de les prodigioses habilitats amb la guitarra. Trobem
la famosa intersecció i també una parella de catalans que fan la mateixa ruta
que nosaltres, ens fem una foto junts i dinem a l'Abe's Bar-B-Q. En aquest mateix poble, l'actor Morgan Freeman és
copropietari d'un conegut local de blues i restaurant, anomenat Ground Zero Blues Club.
A les afores
de Clarksdale visitem les instal.lacions d'una antiga plantació de cotó, la
primera que es va mecanitzar, es diu Hopson.
És un lloc original on es pot dormir dins les barraques dels treballadors.
Moltes andròmines per tot arreu. Un cartell que hi ha a l'entrada explica que
la mecanització de les plantacions del Mississippi va deixar milers de persones
sense feina, fet que va comportar la gran migració de la població treballadora
cap al nord d'EEUU.
Travessem el delta del Mississippi, una plana
infinitament gran, amb plantacions de blat de moro i coto. Conduir per la 61 és
una experiència única!
Com que tenim
ganes de veure el riu, deixem momentàniament la 61 per agafar una ruta
alternativa que transcorre encara més a prop de la riba, la Mississippi Delta Great River Road. És
una carretera que passa per una zona on resideix la població més pobre del sud.
Al final anem a parar a un llac que té un vell moll de fusta. Descoberta d’un
paratge solitari i excepcional!
Seguim per la
carretera de la riba fins a Greenville.
Una avinguda mal urbanitzada ens porta directament a un edifici construït sobre
el llac Ferguson. És un casino.
Malauradament, en trobarem més al llarg del riu Mississippi, ja que els
construeixen sobre l'aigua perquè la legislació de l'estat no permet fer-ho en
terra ferma. Hi entrem. Ens sorprèn la gran quantitat de gent que està jugant
amb les màquines escurabutxaques. La majoria són persones de color i edat
avançada, algunes van en cadira de rodes. Una visió una mica trista de la
població d'aquesta zona.
Retornem a la
61 i trobem més i més plantacions. Poc a poc es va ponent el sol i apareix amb
tota la seva plenitud la màgia del sud.
És de nit i
estem cansats. Parem a Vicksburg per
dormir, aquest cop en el motel Super 8.
7 de maig de 2016
Vicksburg (Mississippi)-Natchez(Mississippi)
Avui decidim
agafar-nos el dia amb calma. Anem bé de temps tenint en compte que disposem
d'un total de 21 dies.
Sortim de
Vicksburg en direcció a Natchez, on
passarem la nit.
Conduïm a
traves de la Natchez Trace Parkway.
És una carretera panoràmica declarada ruta històrica nacional l’any 1938. En el
seu origen va ser una senda de búfals.
Estem més
relaxats ja que els vehicles de transport no hi poden accedir.
La Natchez
Trace Parkway protegeix algunes restes arqueològiques com l'Emerald Mound, túmul cerimonial dels indis nadius americans. De
fet, però, no és gaire més que un monticle de terra.
A l'hora de
dinar ja estem a Natchez. És una ciutat petita, situada en un promontori sobre
el Mississippi. Aquesta posició li confereix una visió única del riu.
En el
Visitors Center ens proporcionen allotjament en un bed & breakfast situat en el centre històric, es diu Wensel House (1888), i entrades per un
concert a l'auditori.
Dinem, per
primera vegada bé en tot el viatge. Ens porten una mena de panets que son
boníssims, s'anomenen biscuits, típics
de Louisiana. Natchez forma part de l'estat de Mississippi però la seva cultura
gastronòmica és la de Louisiana.
Fa un dia
molt assolellat i en comptes d'agafar el cotxe preferim passejar a peu pel
centre.
Natchez té un
patrimoni arquitectònic prebèl.lic molt important, constituït per les cases que
es van construir abans de la guerra de secessió, entre els anys 1800 a 1850,
propietat de les grans fortunes procedents de les plantacions de cotó. Són
cases d'estil neoclàssic, amb columnes i un jardí que les envolta. Avui en dia
algunes son visitables i inclús s'han reconvertit en hotels de luxe. Monmoth, Rosalie, Longwood, Stanton Hill,
House of Ellicott's Hill, son les més conegudes, però n'hi han moltes més.
Comença a
posar-se el sol i ens acostem al passeig que hi ha a la riba del Mississippi,
una imatge preciosa per acabar el dia, abans d'anar al concert.
Arribem a
l'auditori. Esta ple a vessar, tothom es afroamericà. Al començament ens sentim
una mica estranys, és normal. La gent menja, beu, riu, balla, es nota que s'ho
estant passant bé. Ens conviden a cervesa, volen que ens hi trobem a gust i ho
aconsegueixen. Sobre l'escenari van desfilant diferents grups, però al final no
son les actuacions el que més ens interessa, sinó les persones. Avui hem pogut
comprovar que el blues forma part del seu ADN.
Per sopar
anem a un fast-food prop del guest-house. Aquí, en canvi, tots són
blancs. No ens sorprèn, es el mateix que hem vist fins ara. Blancs i negres
conviuen en la mateixa ciutat però fan la seva vida de forma totalment
separada: diferents barris, treballs, restaurants, espais d'oci. Ens adonem que
en els estats del sud no existeix una veritable integració racial. Estem
cansats i anem a dormir.
8 de maig de 2016
Natchez (Mississippi)-Breaux Bridge (Louisiana)
L'esmorzar
d'aquest matí és insuperable en tots els sentits. Ens assentem a taula amb dos
parelles més, una de Florida i l'altra de Lyon. Ens acompanyen també els
propietaris que són gent de tracte exquisit.
El bed & breakfast americà no té
res a veure amb l'europeu, el tipus d'allotjament és superior i el preu també.
Ens dirigim
cap a Breaux-Bridge que pertany a
l'estat de Louisiana. Hem llegit que fan la festa anual del cranc. Abans, però,
ens agradaria assistir a una celebració religiosa aprofitant que avui és
diumenge. Després de donar varies voltes, finalment ens aturem en un lloc on
veiem molts cotxes. Entrem en una església. Estem de sort. Ens assentem en
l'últim banc, per no molestar. En aquest moment està cantant un grup de noies
acompanyades amb un piano. Quan acaben es el torn del predicador. Comença el
discurs tranquil.lament, a poc a poc, però després va aixecant el to de veu
fins a cridar. Repeteix les mateixes paraules. Al mateix temps, la gent intervé
de forma espontània: yes, come on i
d'altres expressions similars; aplaudeixen, canten i s'aixequen dels seients
una i altra vegada. Se'ls veu una mica excitats. De cop i volta sembla que el
predicador s'està referint a nosaltres perquè tothom gira el cap i ens mira. Es
clar, l'home ens està donant la benvinguda. No sabem si ens hem de posar dempeus
o no, per tant, davant el dubte, aixequem el braç i saludem amb la mà. Tothom
riu. En acabar la celebració, la gent s'acosta i ens pregunta d'on som, ens
conviden a fer l'aperitiu. Ens sap greu rebutjar la invitació, però és tard i
hem de marxar. Donem les gràcies.
Per arribar a
Breaux-Bridge travessarem la conca de
l'Atchafalaya que es el major pantà d'Estats Units (595.000 acres ) i conté
una gran superfície de bosc de fusta noble i llacs. El Refugi Nacional de la
Fauna i Flora d'Atchafalaya es va crear l'any 1984.
Per controlar
les inundacions, una proporció regulada d'aigua del riu Mississippi es desviada
per la seva conca, el que a la llarga pot comportar la desaparició del delta,
una de les amenaces ecològiques més importants dels Estats Units. Una altra
afectació greu és la explotació massiva de les companyies petrolíferes que
operen dins el pantà, amb massa permissivitat per part del govern americà.
Creuem el
pantà per la Interstate 10 que passa
per un pont de 18'2 milles des de Maringouin
a Henderson. Sortim a Henderson per
dinar. Trobem el típic restaurant familiar, es diu Pat's, i demanem un plat de cranc de riu. No ens entusiasma.
Després de
dinar anem a un moll que hi ha al costat d'un llac i demanem per fer un tour amb barca, el darrer ja ha sortit i
no podrà ser fins demà. Ens quedem amb les ganes.
Al final,
però, acabem en un festa cajún, dins
d'una mena de barraca construïda sobre el llac, el Whisky Bar. Aquí tothom balla al so d'aquesta música, estil de country francès, nosaltres també, no
volem ser menys!
Entrada ja la
tarda, arribem a Breaux-Bridge, busquem allotjament. Triem un perquè la guia diu que està al costat
del Lake Martin. És un bayou encantador i misteriós, propi
d'aquesta zona de Louisiana. Una part del tronc dels arbres esta dins l'aigua i
les fulles estan cobertes d'una mena de liquen en forma de teranyina, spanish moss. Mai havíem vist res igual.
En un racó del camí que bordeja el llac està situat el bed & breakfast, Maison
Madeleine. És una casa criolla
molt ben restaurada, amagada dins la vegetació de la finca, senzillament un
paradís. La propietària diu que ho té tot ple, no obstant ens ensenya la casa,
quedem bocabadats.
A les afores
de Breaux-Bridge hi han un motel Super 8,
ens hi quedem a dormir. Per cert, de la festa del cranc, al final no hem vist
res de res.
9 de maig de 2016
Breaux-Bridges (Louisiana)-New Orleans (Louisiana)
Avui ens
despertem més tard de l'habitual. Tampoc no tenim presa. Anirem a New Orleans però abans visitarem les
antigues plantacions de la Great River
Road: Oak Allen i Laura.
Conduïm i
anem travessant zones pantanoses, que imaginem gegants, tot i que des de la
carretera, encara que aquesta sigui elevada, no es veuen gaire bé.
Quedem
sorpresos de veure tants animals morts en les vores de la carretera: ocells,
tortugues, mofetes, armadillos i fins i tot algún aligator, la qual cosa ens dona una idea del tipus de fauna que viu
als pantans.
Després d'una
bona estona entrem ja en la zona de les antigues plantacions de la Great River
Road.
Abans de la
guerra de la secessió el riu Mississippi estava rodejat de plantacions en les
que primer es conreava indi i després cotó, arròs i sucre. En aquella època era
una de les regions mes riques del país i hi vivien 2/3 parts dels milionaris
d'Estats Units, el que explica que hi hagin tantes mansions en l'estat de
Louisiana. Actualment, però, les plantes petroquímiques han substituït les
plantacions i el sud ha deixat de ser una zona rica.
Visitem la
plantació Oak Allen, una de les més conegudes. Una filera de roures de quasi
300 anys d’antiguitat flanqueja la gran mansió neoclàssica de 1839. El seu
jardí, magnífic, ha sigut l'escenari de diverses pel.lícules.
En una part
de la finca hi trobem les barraques on vivien els esclaus de la plantació, un
total de 200. No són les barraques originals. Hi ha una explicació detallada de
les dures condicions de vida d'aquestes persones i de com van aconseguir
finalment la llibertat.
Entrem en la
mansió. La guia porta un vestit d'època i parla tant i tant ràpid que no
entenem pràcticament res. És una mica frustrant.
Anem a la
plantació Laura, és criolla. Com que
arribem passades les 4 de la tarda ja no hi podem entrar. Es una llàstima doncs
té un estil diferent a Oak Allen. Comprem un CD de música cajún, que ens alegrarà el viatge.
Seguim cap a New
Orleans. Es nota que arribem a una gran ciutat perquè hi ha molt trànsit, però
gràcies al never lost trobem sense
dificultat la guest-house recomanada
per la parella de Lyon, es diu Saint
Charles. Està molt ben situada, prop de la zona residencial de Garden
District. No tenen cap habitació lliure per aquesta nit així que reservem per
l'endemà doncs tenim previst quedar-nos dos dies en New Orleans.
Per la
mateixa zona, trobem un altra lloc on passar la nit, Terrell House. És una casa preciosa, típica de New Orleans: fusta, pintada
de blanc, dos pisos, planta baixa de gran alçada, porxo, decoracions en ferro
forjat i pati interior. Tot i així, el preu de l'allotjament és excessiu doncs
la nostra habitació està situada en un annex de la casa i no hi podem accedir
des de l'entrada principal.
No obstant,
la jornada d'avui no pot tenir un final millor, New Orleans de nit:
-Sopar en el French Quarter.
-Restaurant Crescent City Brew House del carrer
Decatur 525, els millors po-boy de
tota la ciutat.
-Passejada
per la riba del Mississippi.
-Cafe Du Monde i els seus famosos beignets amb sucre de pols.
-Música, ball
i unes cerveses en Bourbon Street.
-Tornada a la
guest house en el tramvia de Saint
Charles.
Demà
continuarem la descoberta de la ciutat.
10 de maig de 2011
New Orleans (Louisiana)-New Orleans (Louisiana)
New Orleans
està situada entre el llac Pontchartrain i un meandre del riu Mississippi. El
més característic d'aquesta ciutat és el French Quarter, on l'herència cultural
del seu passat colonial roman intacta. En aquest barri es troben els llegendaris
carrers Royal i Bourbon, magnífiques cases d'estil crioll, animats bars i
restaurants, i també mercats d'especialitats locals. Més enllà, s'estén el Central
Bussiness District, junt al riu, amb edificis alts, la zona residencial de Garden
District i la que rodeja el City Parc.
Per
desplaçar-nos per la ciutat utilitzarem el tramvia
de Sant Charles, la gent d'aquí l'anomena street car. Comprem un passi de 24 hores que ens permet baixar i
pujar tantes vegades com vulguem, és una experiència agradable.
El primer
lloc que visitem durant el mati és la zona
residencial de Garden District, un barri ple de grans mansions. Una senyora
surt de casa seva i tenim una conversa. És de Florida i viu aquí des de fa 5
anys. Ens comenta que va comprar la casa després del Katrina. Diu que els propietaris van marxar abans que l'huracà
arribes a New Orleans, i que després ja no van voler tornar, com van fer molts
altres. El preu de compra de les cases va baixar en picat.
Seguim cap el
vell cementiri on està la tomba de Marie Laveau, la reina del vudú. El
vudú va arribar des de l’Africa a traves del Carib. Molts dels colons que van
fugir de Haití cap a New Orleans van portar els seus esclaus i amb ells també
el vudú. Promet ser un lloc misteriós.
El problema
és que no podem entrar sols en el cementiri, necessitem que ens acompanyi un
guia. De forma dissimulada ens afegim a un grup de turistes però el vigilant de
l’entrada ens atura. Al final marxem sense fer la visita perquè no localitzem
cap guia disponible.
Caminem una
bona estona. Fa calor. Ja veiem el port i el vaixell de vapor que surt a totes
les fotos de New Orleans, es diu Natchez
i fa tours pel riu Mississippi, amb música i dinar inclòs. Es una atracció
turística. Nosaltres no farem cap tour
en aquest vaixell, en comptes d'això pujarem al ferry que travessa el riu, només costa 2 dòlars. La visió de l'sky line amb el pont de ferro no ens
la podem perdre.
En el ferry hi trobem dos noies de Puerto Rico
i del Salvador. Resideixen a New Orleans amb els seus fills i marits. Una
d'elles va viure la catàstrofe del
Katrina. Diu que va ser molt afortunada ja que va poder marxar abans que
arribes l'huracà a la ciutat, però que altres persones, sense recursos, que no
tenien cotxe, ni sabien on anar, s'hi van haver de quedar. Durant tres mesos la
ciutat va quedar totalment paralitzada, en estat d'alerta. El Super Dome, estadi de futbol americà,
va servir de refugi. La ciutat es va inundar amb les aigües procedents del riu
Mississippi i del llac Pontchartrain ja que el seu sistema de dics va fallar.
Més de 1880 persones van morir. En el port, els edificis del centre comercial i
de l'aquari, van quedar completament destrossats. L’error de les proteccions de
New Orleans es considerat com el major desastre d'enginyeria civil de la historia
d'Estats Unitats. També va fallar el sistema de protecció civil atès que les
autoritats comptaven amb les precises previsions meteorològiques amb suficient
antelació, i no es va evacuar la població perquè es va confiar en que els dics
aguantarien. Una trista historia que New Orleans necessita oblidar.
Seguint la
recomanació de les noies del ferry anem
cap el French Market, una institució
de New Orleans des de 1791 que ja servia com a mercat als nadiu-americans, molt
abans de l'arribada dels europeus. Ara, la major part del mercat esta ocupat
per parades de menjar, roba i souvenirs
barats.
Per la tarda
passegem pels carrers del French Quarter
i escoltem musica en Jackson Square
assentats en les escales de la catedral
de Sant Louis.
Sopem a
l’aire lliure en el restaurant French Market, els po-boys que ens serveixen no tenen ni punt de comparació amb els de
Crescent City de la nit anterior, i
a més son més cars. No pensem deixar res de propina.
La paraula po-boy té un origen curiós. Ve de pour -boys i fa referencia als panets
francesos que menjaven les criatures en època de carestia, es sucaven nomes amb
mantega. Amb el temps s'hi han anat incorporant tot tipus d'ingredients, com el
típic crawfish.
Repetim Cafe Du Monde, un establiment de
primers de 1860, que segueix servint els millors beignets de New Orleans. Són uns bunyols quadrats, amb sucre de
pols. Normalment s'acompanyen amb un cafe
au lait. Cada ració porta 3 beignets
i costa 3 dòlars. Son més que deliciosos.
Abans de
retornar a la guest-house fem una
darrera passejada per Bourbon Street,
entrem en un local on la música sona prou bé, però l'ambient ens recorda a
Lloret de Mar. Definitivament, preferim altres zones de la ciutat.
Agafem el tramvia
Saint Charles i poc a poc ens anem acomiadant de New Orleans.
11 de maig de 2011
New Orleans (Louisiana)-Orange Beach (Alabama)
Sortim de New
Orleans, tot travessant el llac
Portchartrain. Ens dirigim cap el llac
Jean Laffitte, espai natural protegit, per navegar en un airboat. Ahir, un venedor de caps d'aligator del French Market, ens va
assegurar que per veure aquests animals, es millor fer un swamp de Louisiana que els Everglades de Florida.
Quan
contractem l'activitat ens informen que tenen diversos tipus d'embarcacions.
Triem la més petita, de 6 places. És la més ràpida i promet ser tota una
aventura. També és la més cara de totes.
No ens decep.
L'airboat agafa una velocitat brutal.
A més, el conductor ens fa una demostració de les seves habilitats amb tota
mena de girs i derrapatges. En una de les maniobres acabem completament
mullats.
Deixem el
canal principal i poc a poc ens endinsem en canals secundaris que porten a
zones pantanoses de l'interior del llac. És un paratge misteriós, aigües
espesses i verdes, arbres coberts de liquen i formes fantasmagòriques.
Veiem el
primer aligator, s'acosta fins a la
nostre barca. Més endavant en trobem molts més, de totes les mides i edats. En
principi no són animals perillosos excepte quan poses a prova el seu instint de
protecció i t'acostes a les cries.
El conductor
de l'airboat para algunes vegades
durant el trajecte, els dona menjar perquè els puguem observar de prop, fins i
tot els toca i els estira la cua. Per la reacció tranquil.la dels animals,
suposem que deuen estar acostumats.
Tornem al moll,
ara amb una velocitat continguda.
Sense cap
mena de dubte, fer un swamp de
Louisiana ha estat una experiència emocionant!
Continuem el
nostre viatge per la badia de Mobile
fins a la costa d'Alabama. Passem la
nit en l'hotel Fairfield inn, d'Orange Beach.
Demà ja estarem a Florida.
12 de maig de 2016
Orange Beach (Alabama)-Milton (Florida)
La costa d'Alabama té 84 km, dels quals,
però, la major part estan en la badia portuària d'aigües brutes i marrons de Mobile. Per tant, de fet, aquest estat
disposa de pocs kilòmetres on poder banyar-se. Això comporta que en la franja
litoral de Gulf Shores, Orange Beach i
Perdido Bay, es concentri tota l'edificació destinada al turisme.
Els hotels i
apartaments son enormes, tant en alçada com amplada, i formen una pantalla
arquitectònica que no permet veure el mar des de la carretera. Per sort, al
costat d'aquests monstres de ciment, hi han algunes cases que han sobreviscut a
la destrossa urbanística. Són edificacions de tipologia aïllada, amb escales fins
a la platja, pintades de colors pastís: blau, verd, groc. Ens donen una idea de
com era de bonica abans aquesta zona.
En l'interior
de les badies se situen les marines esportives i els conjunts residencials de
xalets amb jardí i molls particulars. La majoria dels accessos són privats,
excepte en els ports on hi han empreses dedicades al lloguer d'embarcacions. És
un model que es va repetint al llarg de la costa.
Busquem un
lloc on poder fer un bany i triem la platja
de Perdido Key, frontera entre els estats
d'Alabama i Florida. Diuen que entre Perdido
Key i Panama City Beach (Panhandle) es poden trobar les platges més
boniques de Florida.
Per a
comprovar-ho, entrem en la reserva
protegida de Gulf Islands, prop de Pensacola.
En un costat hi ha la badia i en l'altra la platja i el mar, una combinació
perfecta d'aigua dolça i salada. És un espai natural format per dunes, sorra
blanca finíssima, procedent de les muntanyes Apalaches, ocells de totes les
especies i vegetació característica de les zones humides, preservada amb
passarel.les de fusta que hem fotografiat de mil maneres diferents. Ens
encanta!
Més endavant,
decidim deixar la costa i seguir la ruta per l'interior de Florida. Ens dirigim
al poble de Milton, prop de Blackwater River, perquè hem llegit que
és un dels rius de fons de sorra més purs del mon.
Així doncs,
ens aturem a Milton, on aprofitem el capvespre per planificar les següents
etapes del viatge per l'estat de Florida, fins a Miami.
Dormim al motel Comfort inn. Pel matí, baixarem
en caiak pel Blackwater River.
13 de maig de 2016
Milton-Apalachicola
A primera
hora del matí lloguem uns caiacs per baixar un tram del Blakwater River. Deixem el nostre cotxe en el lloc d'arribada, prop
d'un pont, i pugem a la camioneta, una mena de bus escolar que ens acompanya
fins a l'embarcador d'on sortirem. El recorregut total és d'aproximadament unes
4 hores.
Pugem als
caiacs i comencem la baixada pel riu. El paratge és excepcional però costa
deixar-se anar si penses que, en qualsevol moment, pot aparèixer un aligator, com els que vam veure als
pantans de Louisiana. Ens han dit que serà difícil trobar-ne algun. Esperem que
nosaltres no siguem l'excepció.
Les aigües
baixen tranquil.les la qual cosa ens obliga a remar sovint. A vegades ens
deixem portar riu avall, però no ens podem despistar perquè hi han molts troncs
d’arbres caiguts que barren el pas de l'aigua.
El llit del
riu és de sorra blanca i en cada corba s'hi acumula una gran quantitat que
forma platges naturals on parar a descansar. No obstant, el reflex dels arbres
fa que el riu sembli negre, per això l'anomenen Blakwater.
Fa molta
calor, parem de tant en tant en alguna platja, ens banyem i seguim remant. Ja
portem més de 4 hores i tenim ganes d'arribar. Al final comencem a trobar algunes
persones en la riba del riu i al cap de pocs minuts apareix el pont que marca
el final del trajecte. Menys mal!
Deixem els
caiacs i agafem el cotxe. Ens dirigim cap a Apalachicoa, oyster city.
Abans d'arribar, travessarem les immenses badies de Destin i de Panama City,
una de les ciutats més turístiques i de
moda de la costa oest de Florida.
Quan arribem
a Apalachicola deixem les maletes al motel
Best Western i anem directament cap a Water
Street. No ens volen perdre la posta de sol des de la terrassa riberenca de
Up the Creek Row Bar.
Allà
assentats, mirant la badia, prenem un plat d'ostres al parmesà. Tot un plaer.
14 de maig de 2016
Apalachicola-Ocala
La badia d'Apalachicola és un dels
estuaris més productius del món, degut als nutrients que porta el riu que té el
mateix nom, especialment de marisc: ostres, cranc blau i gambes (shrimps). Les embarcacions de pesca
encara amarren en el moll i en Water
Street hi han varies marisqueries, el que li dona certa autenticitat
Durant el
matí donem una volta pel poble, no hi ha gaire res a fer, així que decidim
agafar el cotxe i anar a Sant George,
una illa que connecta Apalachicola a traves d'un pont.
Tota aquesta
zona està poc urbanitzada el que permet gaudir d'una costa quasi verge, excepte
pel pas de les gran infraestructures viaries que no són gaire respectuoses amb
l'entorn, com hem pogut comprovar fins ara.
Retornem una
vegada més cap a l'interior, amb la intenció de veure un dels springs o deus més grans d'aigua dolça
del món, Wakulla Springs, on es van
filmar les primeres pel.lícules de Tarzan.
En aquesta
deu, com en la majoria de les 320 que hi han a Florida, l'aigua dels aqüífers
subterranis flueix a la superfície en grans quantitats, a traves de forats i
fissures que es produeixin en la roca del subsòl, creant llacs de diverses
mides i formes, i després rius.
En arribar a
Wakulla Springs, quedem meravellats. Imaginem Tarzan desplaçant-se pels arbres
amb la seva la mona Chita, o nedant en les aigües transparents de Wakulla, en
companyia de Jane.
Hi ha una
zona en el llac ben delimitada per nadar, amb plataformes, doncs mes enllà esta
prohibit, per la presència propera d’aligators.
Com nosaltres, moltes famílies han vingut a passar a aquí el dia.
Ens banyem i
després fem un tour en barca.
La barca
navega poc a poc per no molestar la fauna que viu en aquest espai natural.
Veiem tot tipus d'ocells, algun aligator
amagat entre la espessa vegetació i moltes tortugues prenent el sol sobre els
troncs. No podem deixar de fer fotos, cada nou racó que descobrim és millor que
l'anterior.
En acabar,
dinem en una àrea de serveis que hi ha al costat del llac, fem una petita
migdiada i continuem la ruta fins Ocala.
Al llarg de
la carretera que porta a Ocala trobem molts ranxos de cavalls de raça, en
finques immenses, ben delimitades amb tanques de fusta de color blanc. Ens
agradaria visitar-ne algun però tots son privats.
Parem a Howard Johnson, un motel d'Ocala, a
sopar i passar la
15 de maig de 2016
Ocala-Titusville
Avui és
diumenge i dedicarem exclusivament el dia a visitar springs o deus. Anem preparats, hem comprat menjar en un deli d'un supermercat: amanida, aletes
de pollastre i fruita.
El primer spring que visitem es Silver Springs, prop de la ciutat
d'Ocala. En el seu dia va ser una de les atraccions més populars de Florida,
inaugurada l'any 1878. Després de sotmetre's a una profunda renovació, l'any
2013 es va convertir en parc estatal. Actualment està prohibit banyar-se, es pot
visitar en barca o caiac. Nosaltres hem preferit caminar per un passeig que
dona la volta sencera a la capçalera del llac. Des d'aquí hem vist el forat
subterrani per on surt l'aigua, ja que és totalment transparent. En la zona de
serveis hi han panells informatius sobre la necessitat de preservar els springs de Florida, amb fotografies en
que es veuen alguns dessecats o contaminats. Ens ha entristit pensar que algun
dia aquesta meravella de la natura podés arribar a desaparèixer.
Després hem
anat a Juniper Springs, Ocala National Forest, una deu adaptada
exclusivament pels banyistes. Més aviat és una piscina pública. Ens hem banyat
i hem dinat. Les aletes de pollastre estaven boníssimes!
El darrer
llac que hem visitat ha estat Blue
Spring State Park. És un dels més grans d'Estats Units, mana diàriament uns
450 milions de litres d'aigua. Donada la seva temperatura constant de 20 graus,
el parc és el refugi d'hivern preferit dels manatís. Entre els mesos de
novembre i març quan aquests animals marxem de les aigües fredes del riu Sant
Johns, i és possible veure'ls aquí. En les aigües de color turquesa es pot
nedar o bussejar. A més, hi ha un recorregut a traves d'una passarel.la de
fusta que creua un hammock (terrenys
elevats dins d'una pradera d'aigua dolça) que porta directament a la capçalera
de la deu. No hem vist manatís però si fish
paddel i fish cat, també
tortugues i armadillos. Amb la llum de la tarda és un paradís. No obstant, si
haguéssim de triar el millor spring
de Florida, escolliríem Wakulla, la selva de Tarzan
Demà tenim
previst anar al Kennedy Space Center, per tant ens hi acostem el màxim possible
i parem a dormir al Best Western de
Titusville.
16 de maig de 2016
Titusville-Doral
El dia
d'avui, com el d'ahir, es monotemàtic. Ens dirigim al Kennedy Space Center amb la intenció de passar-hi unes quantes
hores.
El centre
espacial Kennedy està situat en Merritt
Island Wildlife Refuge, a una hora de cotxe a l'est d'Orlando. Des d'aquí,
amb el llançament de l'Apollo l'11 el juliol de 1969, es va fer realitat el
somni del president Kennedy de que l'home trepitges la lluna. El centre és una
de les seus de la NASA (Administració Nacional d'Aeronàutica i de l'Espai) i
lloc de preparació i llançament del transbordador espacial tripulat. El Visitor Complex es va construir l'any
1967 perquè els astronautes i les seves famílies podessin veure el centre
d'operacions espacials, però avui en dia tots els visitants son turistes.
Arribem a les
9 del mati i anem directament al servei d'informació, molt amablement ens
ajuden a planificar la visita.
Primer anem a
Space Shuttle Atlantis. Aquí esta
exposat l'Atlantis, la nau que va aterrar al Kennedy Space Center després de
fer 126 milions de milles de viatge espacial. És una icona dels Estats Units.
També hi ha Shuttle Launch Experience,
simulació real d'un llançament espacial. Ens fan entrar dins d'una cabina com
si fóssim la tripulació d'una nau, ens posen el cinturó de seguretat i poc a
poc sentim que ens desplacen fins a col.locar-nos en posició vertical. A partir
d'aquí, a traves d'una pantalla gegant, s'inicia el compte enrere, sentim un
soroll molt potent i tot comença a vibrar: ens estem enlairant cap a l'espai a
tota velocitat!!!!
Després fem
un tour en bus pel Kennedy Space Center, el que ens permet
tenir una visió de tot el centre de vols espacials en funcionament així com de
les antigues plataformes de llançament Mercury, Gemini i Apollo. El Vehicle Assambly Building domina tot el
paisatge. El bus fa una parada en el Centre Apollo/Saturn V on hi ha un dels
coets més grans que mai s'han enviat a l'espai, el Saturn V. Aprofitem per
dinar
Retornem en
bus cap el Visitor Complex. Fa molta calor. Entrem a la Sala de cinema IMAX on projecten una pel.licula
sobre la visió del nostre planeta des de l'espai. Son imatges reals gravades
per la tripulació d'una nau: rius,
muntanyes, costa...
Abans de
marxar descobrim que avui comença una competició de robòtica entre grups
d'estudiants de diverses universitats americanes. Com que no entenem massa res,
al cap d'una estona decidim marxar.
Acabem la
visita al Kennedy Space Center a primera hora de la tarda. L'endemà hem previst
anar al Parc Nacional dels Everglades, per tant aprofitarem la resta del dia
per fer un bona tirada de cotxe. Malauradament, però, no interpretem be les
indicacions del never lost i en
comptes de fer 225 milles acabem fent-ne més de 300.
Són quasi les
9 de la nit quan arribem al Best Western
Plus de Doral.
Estem molt
cansats. Per primer cop durant el viatge, ens atenen en castellà. La noia de
recepció és cubana. Li demanem descompte perquè durant el viatge hem aprés que
aquesta petició quasi sempre funciona. Es nota que estem en l'àrea d'influència
de Miami. Aquí la majoria dels clients de l'hotel son de parla hispana.
Després, anem a sopar en un restaurant proper, son veneçolans, com bona part de
la població que treballa a Doral. Un cambrer molt simpàtic ens convida a cafè.
Pugem a
l'habitació a dormir ja que necessitem descansar. Avui hem quedar saturats de
cotxe. Bona nit.
17 de maig de 2016
Doral-Florida City
Ens posem en
marxa cap els Everglades, hi
dedicarem un dia sencer.
Everglades es
el tercer parc nacional més gran d'EEUU (3800 km2), després de Valle de la
Muerte i Yellowstone, sense tenir en compte els parcs d'Alaska.
Va estar
designat Patrimoni de la Humanitat l'any 1947 i també Reserva Internacional de
la Biosfera i Terres Pantanoses d'Importància Internacional (Wetland of
International Importance) perquè és un ecosistema únic en el mon.
El llac Okeechobe desaigua a traves d'una
xarxa de rius i canals que avancen lentament sobre un terreny completament pla
que quasi mai supera la profunditat d'un metre. L'aire tropical i les corrents
marines creen unes combinacions de flora i vegetació singulars que
constitueixen el hàbitat de moltes especies animals: aligators, serps, manatís i diferents tipus d'aus, com els ibis.
Aquesta biodiversitat es manté gràcies al cicle de les estacions seques
(hivern) i humides (estiu) que es la sàvia dels Everglades.
Dos són les
carreteres que travessen el parc, la 41 de Miami a Naples i la 9336 de Florida
City a Flamingo.
L'entrada
principal és Ernest E. Coe per Florida City, però hi han dos entrades més:
Shark Valley per Miami, i Gulf Coast per Napples.
Nosaltres
entrem per Shark Valley i anem al Visitor
Center. Un guarda del parc ens ajuda a planificar la visita. Parlem una estona,
ens comenta que el parc no es massa visitat en comparació amb altres parcs
d'EEUU, que una raó podria ser que moltes zones són inaccessibles, malgrat la
seva extensió.
Els
recorreguts que fem son els següents:
Bobcat Boardwalk.
Zona de
canals. Es una caminada fàcil que surt del Visitor Center de Shark Valley.
Trobem un aligator gegant nedant dins
el canal, just al costat del camí per on passem nosaltres.
Ernest E. Coe fins a Flamingo.
Carretera
panoràmica del parc. Travessa els Everglades i acaba a Flamingo, en la badia de
Florida. Flamingo té un Visitor Center, una zona de serveis i una marina
esportiva d'on surten vaixells que fan tours
per la zona. El lloc té una magnífica perspectiva de la badia. Ens han dit
que podem veure manatís, però no tenim sort, o prou paciència. Això si, hi han
molts pelicans i ocells de diferents classes. Fa una calor insuportable i en
mig de la carretera trobem una serp que sembla verinosa.
A la tornada,
des de Flamingo fins a Ernest E. Coe, parem en la majoria dels llocs d'interès
recomanats en el plànol del parc. S'ha de dir que només són accessibles a
traves de passarel.les de fusta, les quals s'eleven una mica respecte del
nivell natural.
-Passeig West Lake. Passarel.la de 600
metres que travessa un manglar ple d'arbres de formes estranyes que poden
créixer en aigües salades, al final hi ha un llac. És una al.lucinada!
-Mahogany Hammock. Passarel.la de 600
metres que travessa un hammock tropical
amb arbres de gran alçada. Els hammocks
són illes de vegetació molt densa i compacta situades sobre un terreny mes
elevat que la resta. Les passarel.les permeten accedir dins els hammocks sinó seria quasi impossible.
Aquí descobrim que és una figuera estranguladora: la llavor de la figuera neix
en el troc d'un arbre aliè per a crear les seves pròpies arrels i es
desenvolupa envoltant-lo per complet, fins que, amb el temps, acaba
estrangulant-lo i el mata, el que li permet ocupar el seu lloc. És un clar
exemple de lluita vegetal per la supervivència, la qual depèn de la llum, molt
escassa en espais selvàtics. També hi han caobes molt grans, algunes d'elles
arrencades per la força dels huracans, doncs les arrels son superficials degut
a la gran humitat del terreny.
-Mirador Pa-hay-okee. Passarel.la de 300
metres que condueix a una plataforma d'observació que permet veure la
immensitat de la zona humida dels Everglades. Un panell informatiu alerta dels
perills locals que amenacen aquest espai natural: l'activitat humana que es
porta a terme just en els límits externs del parc, en especial l'agricultura
intensiva, i el pas de la carretera 41 que va de Miami. Per suposat, el canvi
climàtic és l’amenaça global més important, com passa en altres espais naturals
del planeta. El panell ens recorda que a finals del segle XIX l'extensió de la
zona humida dels Everglades era molt superior a l'actual, fins i tot Miami en
formava part.
-Anhinga. Circuit de 1,3 km que ofereix
una perspectiva única. Quan arribem aquí comença a caure el dia. Trobem aligators amagats sota les passarel.les
i ponts dels canals. Endevinar on són és
com un joc. Al final del circuit descobrim una llacuna plena de nenúfars.
En la guia
hem llegit que Miami rep mes de 9 milions de turistes a l'any però que només
una petita part d'aquests s'acosten a visitar al parc dels Everglades, malgrat
la seva proximitat. Per nosaltres, en canvi, ha estat una visita imprescindible
del nostre viatge al sud de EEUU. Everglades ens ha ensenyat com funciona un
ecosistema únic al món.
Arribem ja de
nit al motel Fairfield inn, de Florida
City.
18 de maig de 2016
Florida City-Key West
Avui tenim
pensat arribar a Key West i dormir allà. Diuen que la posta de sol és única.
Per tant, enfilarem la carretera 1 de Florida, Overseas Highway (autopista marítima), que connecta una cadena
d'illes protegides per una barrera de coral: Key Largo, Islamorada, Marathon, Pigeon
Key i Key West. En total 192 km.
Passem de
llarg de Key Largo, es veu massa
urbanitzat. La primera parada la fem a Islamorada.
En una marina preguntem on podem banyar-nos ja que observem que tots els
accessos al mar són privats. Un cambrer ens indica que podem entrar a l'Hotel Islander. Seguim les seves
indicacions i descobrim una platja de sorra blanca, amb hamaques i palmeres.
Ens banyem al mar, fins i tot a la piscina de l'hotel. Tot per nosaltres dos!
Continuem la
ruta. La carretera 1 és una obra d'enginyeria civil una part de la qual està
construïda sobre una antiga línia ferroviària. En alguns trams, encara es pot
veure la vella infraestructura. Algunes pel.lícules d'acció s'han filmat aquí,
no ens estranya.
Parem alguns
cops més per contemplar la immensitat del mar, és ben tranquil com un llac. A
una banda l'Atlàntic i a l'altra el Golf
de Mèxic. Tot blau, excepte un fil d'asfalt que avança cap a l'infinit. Fem
moltes fotos.
Abans de Marathon trobem un Visitor Center on
ens recomanen fer una activitat que té a veure amb els tarpons, un peix
característic de la zona.
En un moll de
fusta ens donen una galleda amb peix tallat, l'acostem a l'aigua i de cop i
volta apareix una boca que l'engoleix en dos segons. Hi ha un munt de peixos de
totes les mides. Pel que sembla, l'activitat té èxit. Esta ple de turistes,
tots els que no hem trobat als Everglades. La calor és sufocant i decidim
tornar cap al cotxe.
Es la tarda.
Darrera parada en una platja, abans de Key West. Les aigües de l'Atlàntic s'estan
retirant i podem caminar uns metres endins, sense quasi mullar-nos les cames.
Conversem amb una dona que viu a Marathon. Ens explica que va aprendre a
conduir per la carretera 1, que abans era molt més estreta que ara i prou
feines hi podien passar dos cotxes. Sembla que no li agrada gaire Key West, diu
que es massa car i turístic. A veure com serà....
Per fi
arribem a Key West. El primer que
fem es anar al bed & breakfast,
es diu Alexander Palm. Un racó
autènticament tropical: molta vegetació, palmeres, piscina.... Està prop del
carrer principal, Duval Street, en el mateix centre històric. Ens agrada.
A Duval Street hi ha la major
concentració d'edificis decimonònics de Florida. Conviuen amb jardins d'arbres tropicals i buganvilles.
És fàcil imaginar que va ser la ciutat més prospera de l'estat, i que la seva
forma de vida va seduir a molts colons procedents d'ambdues Amèriques, Europa i
el Carib. La majoria dels edificis, però, tenen en l’actualitat un ús
exclusivament turístic: botigues, restaurants, hotels...
Al final anem
a parar a Mallory Square. Ens
assentem en un racó per contemplar la posta de sol de Key West. És veritat, és
única!
19 de maig de 2016
Key West-Fort Lauderdale
Tota la nit
ha plogut i quan ens llevem també. Esmorzem dins l'habitació.
Quan para de
ploure sortim a donar una volta per Key West fins a l'extrem més meridional
d'EEUU, a 90 milles de Cuba. El passeig es agradable, ha refrescat.
Entrem dins
un complex de luxe, amb platja privada. Des de la passarel.la de fusta que
s'endinsa uns metres dins el mar podem comprovar que la costa de l’illa està
totalment privatitzada.
Retorna la
tempesta, amb més força que abans, i tenim la sensació d'estar en un lloc
vulnerable, per tant decidim tornar cap a terra ferma.
Fa una mica
de mandra refer els 192 kilòmetres que hi han de Key West fins a la península
de Florida però no ens queda cap altra opció, com no sigui agafar un avió o un
vaixell.
Durant el
camí de tornada acordem que el dia d'avui anirem de compres a un dels outlets més grans de Florida, Saw Grass Mills, prop de Fort
Lauderdale.
Com és
habitual al llarg d'aquest habitatge, el never
lost ens porta fins al destí escollit.
Saw Grass
Mills no ens decep, és un centre comercial tant gran que amb 5 hores només
podem arribar a veure una quarta part de la seva superfície, però ja ens està
bé. Sortim contents, especialment de la botiga de Nord Face.
Busquem un
motel on dormir i acabem al Motel 6 de
Fort Lauderdale. El preu de l'habitació es alt. Demanem descompte però
aquesta vegada no ens en sortim. És normal, estem en la Goald Coast.
20 de maig de 2016
Fort Lauderdale-Miami
Organitzem el
dia: durant el matí visitarem Fort Lauderdale i al migdia arribarem a Miami.
Fort Lauderdale és una
ciutat de gent rica.
Fem un tram
del Riverwalk que recorre més de 2
milles el New River i enllaça els
principals llocs històrics i culturals de la ciutat com la Stranahan House, la casa més antiga de Fort Lauderdale, avui
envoltada de moderns edificis i gratacels.
Des de
Riverwalk, els iots mes grans que hem vist mai naveguen riu amunt i avall.
Diversos ponts s'eleven per a deixar-los passar. La sincronització és total.
Arribem fins
a Olas Boulevard, un carrer
comercial d'alt standing, on trobem
un noi argenti que porta anys vivint en aquesta ciutat. Ens comenta que s'hi
troba molt a gust perquè és un lloc segur, viu en un apartament de 525.000
dòlars.
Fa molta
calor, pensem que serà millor continuar la visita en cotxe.
Olas Boulevard
és una de les arteries principals de Fort Lauderdale. En el seu camí fins a la
platja aquest carrer travessa illes i canals del New River on es pot observar
més de prop la ostentosa forma de vida dels seus habitants. Aquesta zona
s'anomena The Isles, degut a les
fileres d'estretes illes peninsulars, originades pel fang dragat dels canals
durant els anys 20. És un dels llocs més exclusius de Florida. Darrera la
vegetació i els luxosos iots s'amaguen mansions de preus astronòmics.
Cansats de
tant luxe, deixem Fort Lauderdale i anem cap a Miami.
Hem reservat
hotel a South Beach, però primer farem una parada en una zona industrial de
Miami que s'ha convertit en icona dels graffitis:
Wynwood. La majoria de les naus
industrials són ara restaurants moderns o botigues de disseny. És divertit.
L'ambient és més aviat de gent jove.
Després de
dinar arribem a South Beach, el
nostre hotel es diu Aqua i no pot
estar millor situat, avinguda Collins 1530, davant de l'hotel Royal Palm.
Deixem les
maletes i anem cap a la platja de South Beach. Com que estem en la recta final
del viatge, ja ens podem relaxar!
Abans de
sopar, però, volem passejar una estona per veure de prop com es l'art decó de Miami. Ens dirigim cap a Ocean Drive.
L'art decó de South Beach està representat per uns
800 edificis ben conservats que il.lustren la interpretació que Miami va fer
d'aquesta tendència estètica que va conquerir el món en les dècades de 1920 i
1930. La barreja creativa de detalls art
decó clàssics amb motius streamline (era
industrial amb fantasies de ciència ficció), tropicals i estil mediterrani, és
el que converteix en única l'arquitectura d'aquesta zona. Amb materials
assequibles, els arquitectes d'aquella època se les van enginyar per donar la
sensació d'elegància en el que no eren més que modestos hotels
L’any 1976 Barbara Capitman va fundar la Miami Design Preservation League, en un
moment en què la major part de la zona estava destinada a desaparèixer per
diversos motius. Tres anys després els 2'5 km de South Beach es van convertir
en el primer lloc construït que va ser declarat monument històric de EEUU. La
campanya per la conservació del patrimoni encara segueix vigent.
Als anys 80,
el dissenyador Leonard Horowitz va
crear el decó dazzle al pintar de
color uns 150 edificis. Cal tenir en compte que els edificis originals eren
molt senzills, normalment blancs, només els acabats estaven pintats amb colors
vius, a més la pintura no arribava a la part posterior dels edificis doncs els
pressupostos dels anys 30 només donaven per pintar la façana.
Ocean Drive,
entre els carrers 6 a 13, té els edificis art
decó mes coneguts de South Beach: Park
Central, Imperial, Majestic, Avalon, Beacon, Colony, Waldorf Towers,
Breakwater, Edison, Clevelander, Adrian, Leslie, Carlyle, Cardozo i Cavalier.
Tots ells van ser construïts entre els anys 1934 i 1940. Entrem en la majoria
d'ells. Tothom és molt amable i hospitalari.
Els lobbys dels hotels
mantenen tots els detalls originals: paviment, escalinata, taulell de recepció,
ascensor, làmpades i mobiliari divers. No podem visitar l'Hotel Cardozo,
propietat de Gloria Stefan, perquè hi fan obres, el guarda de seguretat ens
explica que mantenen intacta la façana però que l'interior serà completament
nou.
Tenim gana i
hem pensat d'anar a sopar a Big Pink
a avinguda Collins 157, on fan les millors hamburgueses de EEUU. No ens decep.
Està boníssimaaaa!
Sortim de Big
Pink i busquem un lloc per prendre una copa. Ens han recomanat l'hotel Delano, avinguda Collins 1685.
És espectacular, sobretot la piscina.
Molt contents
retornem a l'hotel, demà agafarem l'avió per tornar a casa.
21 de maig de 2016
Miami-Barcelona
Avui és el
darrer dia del nostre viatge. Tornarem a Ocean Drive per fer algunes fotos
perquè ahir no vam agafar la càmera i després, per darrer cop, anirem a la
platja de South Beach.
Ens banyem i
prenem una mica el sol. S'hi està molt be.
Sense preses,
retornem a l'hotel. En arribar, el recepcionista ens demana que deixem
l'habitació el més aviat possible. El check
out era a les 12 del migdia i no a les 3 de la tarda. Ho vam entendre
malament.
Corre-cuites
ens dutxem, preparem les maletes i tornem les claus de l'habitació. Com que
l'avió no surt fins a les 20'30 fem una ultima passejada per l'avinguda
Collins. Ens sap greu no poder veure altres barris de Miami.
Cap a la
tarda anem a l'aeroport. El never lost
ens guia fins al lloc exacte on s'ha de retornar el cotxe. Tot correcte.
Quan l'avió
s'enlaira tanquem els ulls i fem memòria de tot el camí recorregut: 21 dies,
5253 kilòmetres i 6 estats (Georgia, Tennessee, Mississippi, Louisiana, Alabama
i Florida)
El sud de
EEUU ha estat una experiència inoblidable!