21 dies, 5253 kilomètres

30 d'abril de 2016
Barcelona-Atlanta (Georgia)

Avui sortim cap el sud de EEUU.

Primer agafarem un vol Barcelona-Amsterdam. Desprès, un altra fins Atlanta. Canviarem d'avió per anar a Miami. Finalment un vol de retorn Miami-Atlanta.

Des de la ciutat d’Atlanta iniciarem la ruta de 21 dies en cotxe pels estats de Georgia, Tennessee, Mississippi, Louisiana, Alabama i Florida.

Son les 3 de la tarda i ja hem aterrat a Amsterdam. Un vol curt, de dos hores.

De seguida ens avisen per embarcar en el vol KL0621, destí Atlanta. Una curiositat: l'avió es diu Mount Kilimanjaro.

El trajecte dura 9 hores. En arribar a l'aeroport d’Atlanta ens fan baixar de l'avió per passar control policial amb l’equipatge inclòs (cua de més d'una hora). Com era previsible, malgrat les corregudes pels passadissos de l’aeroport, hem perdut el següent vol a Miami.

Per sort, hem conegut a Mario Viera, agent del Delta Airlines, un brasiler que parla espanyol. Contra tot pronòstic, ha aconseguit modificar els nostres boarding past perquè no tinguem problemes. Ja no cal agafar cap altra vol fins a la tornada, ens quedem a Atlanta.

Però, on esta la maleta?

A l’oficina de reclamació d'equipatges ens diuen que no la podem recuperar ara mateix, fins i tot que potser l'enviaran a Miami. Això ens supera. Discussió d'hores. Pel culpa dels nervis, aixequem la veu i ens envien personal de seguretat. Al final estem tant i tant esgotats que decidim tornar a intentar-ho l'endemà al mati.

Anem a buscar un raconet de l'aeroport on dormir, tot està molt ple.

Bona nit!

1 de maig de 2016
Atlanta (Georgia)-Dahlonega (Georgia)

A les 5 en punt del matí tornem a l’oficina per recuperar la nostra maleta. Per sort, avui ens atén una persona molt eficient, filla de cheroquees. Després de quasi tres hores, aconsegueix rescatar l’equipatge de les entranyes de l'aeroport. Una epopeia, perquè l’aeroport d’Atlanta és un dels més grans del món. Li donem les gràcies i ens acomiadem amb una forta abraçada.

Ja podem anar a buscar el cotxe per començar el nostre road trip. És un Nissan vermell. Ens donen un never lost (GPS) gratis, que promet ser un company inseparable. Estem més que contents.

Enfilem ruta cap a Dahlonega (Georgia). És un poble de muntanya que va viure la febre de l'or a principis del segle XIX. Té una plaça que sembla l'escenari d'una pel·lícula ambientada en aquesta època.

Durant el matí passegem per la plaça. Està envoltada de boniques cases de fusta amb porxo adornades amb moltes flors. La majoria son restaurants o botigues vintage. Aquí coneixem una parella d'Atlanta que tenen una casa en aquesta zona. Parlem sobre la ruta, ens recomanen Suches, una petita part del famós Appalachian Trail, i la ciutat de Chattanooga.

A la tarda visitem les dues antigues mines d'or situades a les afores de Dahlonega: Crisson Gold Mine i Consolidated Mine.

Podem comprovar com el rentat de l'or (sacsejar terra amb aigua dins d'un recipient) és una tasca que requereix molta tècnica i paciència. Per una bossa de terra hem pagat 45 dòlars. Està clar, però, que totes les llavors d'or que trobem seran nostres. Ens hi posem, n'aconseguim unes quantes i les guardem dins d'un tub petit de vidre amb aigua. Almenys serà un souvenir ben treballat.

Per la nit sopem una pizza barbacoa XXL i dormim en el motel Quality Inn de Dahlonega.

Durant la nit, tenim molta i molta set...

2 de maig de 2016

Dahlonega (Georgia)-Chattanooga (Tennessee)

Sortim a primera hora del matí cap a Suches i abans d'arribar-hi deixem el cotxe en una àrea de servei per on passa l'Appalachian Trail. Caminem un petit tram de 2 hores ja que la ruta sencera té un total de 3.400 kilòmetres i per tant necessitaríem  5 o 6 mesos. A Sant Peter Rock, la vista de les muntanyes es magnífica. Allà trobem un noi de New Hampshire que tot sol fa l'Appalachian Trail.

Ens sorprèn la gran alçada dels arbres, el camí tant ben cuidat (no hi estem acostumats) i la quantitat d’ocells.

Tornem al cotxe, continuem fins a Suches i seguim per una carretera secundaria de la zona de Cooper Creen (Chattanocheaa National Forest).

El paisatge és pintoresc: riuets (creeks) on la gent sol anar a pescar, cases d'estiu, tanques i ponts de fusta, i moltes, moltes papallones monarch.

Seguim fins a Blue Ridge, Dalton i finalment arribem a Chattanooga, on passarem la nit.

Chattanooga està al costat del riu Tennessee. El front d’aquest riu s'ha rehabilitat i és aquí  on es concentra tot l'ambient de la ciutat: hotels, botigues, restaurants.

Per la tarda visitem l’aquari. L'edifici esta dividit en dos, un sobre l'oceà i l'altra sobre el riu i la fauna de Tennessee. Al.lucinem perquè podem tocar alguns peixos amb les nostres pròpies mans: mantes, ralles i esturions. Ens sorprèn la gran varietat de cavallets de mar que poden arribar a existir, són animals fràgils. El més divertit, però, jugar amb la llúdria.

Passem la nit al motel Days Inn de Chattanooga.

3 de maig de 2016

Chattanooga (Tennessee) - Nashville (Tennessee)

Esmorzen en el cafè del motel, un bar típicament americà 24 hores. Ho té tot made in usa: les noies, els llums de neó, els seients de pell sintètica vermella i els cheese cakes gegants. No sabem què demanar. Massa calories.

Comencem el dia a Ruby Falls, una cova subterrània que acaba amb un salt d'aigua de 44 metres alçada, espectacle de so i llum una mica passat de moda, però s’havia de veure.

Durant el migdia visitem la destil.leria de Jacks Daniels a Linchburg. El tour està organitzat amb detall, llàstima que l'anglès del guia ens soni a xino. Acabem comprant dos botelles de whisky, per poder convidar els amics a la tornada.

Dinem a Linchburg, és com un poblet de l'oest americà. Les botigues venen productes de tots tipus relacionats amb la marca. Comprem una gorra molt xul.la.

Arribem a Nashville. Busquem un lloc cèntric per dormir i poder sortir a la nit però acabem a les afores. Els preus d'un hotel al centre son prohibitius. Aquesta vegada el motel és un Americas Value Inn.

Hi ha ambient en aquesta ciutat. Dona la casualitat que a l'estadi Bridgestone juga un partit important l'equip local de joquei, els Predators. Quan hem arribat, encara no ha començat i tots els seguidors, vestits de color groc, estan pel carrer Broadway.

El carrer Broadway concentra totes les botigues del món hots and boots.

I sobretot, locals de música: Honky Tong, Layla's Bluegrass, Legends Corner, Rippy's, Tootsie's...

Fem tastets de blue-grass, rockabily i rock and roll, però especialment de country, que és l'ànima i essència d'aquesta ciutat.

Nashville ens encanta!!!

4 de maig de 2016

Nashville (Tennessee)-Nashville (Tennessee)

Avisem  l'encarregat del motel que ens quedem una nit més i prenem una pasta i un cafè en el lobby, perquè, de fet, no hi ha res més.

Decidim anar primer al Grand Ole Opry House, edifici situat en un parc temàtic a 18 km de Nashville, on encara es retransmet el programa de ràdio que es va crear l'any 1927. Avui, però, està tancat, per tant tornem a la ciutat.

Visitem el Country Music Hall & Museum. El disseny de la seva façana no pot ser més escaient: un piano amb tecles blanques i negres. Entre les seves exposicions, el Cadillac d'or d'Elvis Presley, representatiu de tota una època.

Anem al Ryman Auditorium, temple de la música country. Sold-out per l'actuació de Bonnie Riatt. No volem pagar entrada per fer un simple tour, per tant ens quedem amb les ganes de saber com és per dintre.

Per dinar triem un restaurant que es diu Acme al final del carrer Broadway, té una terrassa  des d'on es pot veure el riu Cumberland. Plou, per tant ens hi estem una bona estona. És un local gran i agradable, com la majoria d'aquesta zona.

En sortir d'Acme, pugem per la tercera avinguda fins arribar a la Court House i d'allà fins el Capitoli i el War Memorial Auditorium.

Descansem una estona dins la Nashville Public Library.

Des d’aquí anem a Listening Room, un local recomanat pel Visitors Center de Nashville, no ens agrada, per tant decidim repetir Broadway.

Broadway és, sens dubte, el millor carrer per escoltar música i passar-ho be.

Tornem al motel travessant el riu Cumberland, una imatge del sky line de la ciutat de Nashville que no podrem oblidar!

5 de maig de 2016

Nashville (Tennessee)-Memphis (Tennessee)

En el lobby del motel hi trobem l'encarregat. Es hindú i viu a Nashville amb la seva família, des de fa temps. Ens comenta que aquesta ciutat ha crescut molt en els darrers 5 anys, que el preu de l'habitatge s'ha triplicat i que hi ha molta inversió. Segons ell, els americans del nord trien aquesta ciutat per viure, pel caràcter alegre i amable de la seva gent i el clima. No ens estranya, compartim la seva visió.

La pròxima ciutat és Memphis, capital d'Elvis i de Martin Luther King. Abans, però, farem una parada a Humboldt, avui celebren la festa de la maduixa.

El carrer principal està tallat per la desfilada infantil que acaba de començar, un espectacle al més pur estil americà. Preguntem a la gent per les parades de maduixes, ells es posen a riure, no hi han maduixes, diuen, nomes parades de perritos calientes i gelats amb taste de maduixa. A nosaltres aquesta contesta no ens fa cap gracia, més aviat pena. L'obesitat és un greu problema de salut a EEUU.

Quan arribem a Memphis ens adonem que no te res a veure amb Nashville. És una ciutat més aviat trista, on hi predomina la comunitat afroamericana.

Decidim que el més apropiat és començar la visita amb un bon lookout de Memphis i del riu Mississippi, ho fem des de la terrassa que hi ha a l'últim pis d'un centre comercial amb forma de piràmide. Està ambientat en la natura del delta i la pesca. No hi falta res, imitació total de la natura: pantans, arbres gegants, peixos.....Al mig de tot aquest decorat hi ha un ascensor de vidre que ens porta directament a la terrassa.

Seguim per Main Street, és un carrer principal però molt solitari, amb edificis d'obra vista i baixa alçada. Locals buits, dos o tres restaurants i alguna que altra galeria d'art. Tot i així, té una atmosfera especial, sembla que s'hagi quedat parat en el temps. Una curiositat: hi viu en Marc Gassol, ens ho diu un noi que treballa en un gimnàs d'aquest mateix carrer.

En un trencant de Main Street hi ha el Motel Lorraine, on van assassinar Martin Luther King, ara s’ha convertit en museu. Ens ha impressionat!  "I have a dream, I am a man"

Finalment anem cap a Beale Street, el carrer del blues. Sincerament ens esperàvem una altra cosa. Massa turístic. Hem estat en el BBKing i en el Room Buggie Cafe.

Passem la nit en el motel 6 de Memphis.

6 de maig de 2016

Memphis (Tennessee)-Vicksburg (Mississippi)

A primera hora del matí anem a Graceland, la casa d'Elvis, situada a les afores de Memphis. És preciosa! El cantant la va comprar quan només tenia 22 anys i la va convertir en la seva llar familiar. Hi va viure fins que va morir, als 42. Visitem la planta baixa: el menjador amb la taula parada, la sala d'estar on es reunia amb els amics, l'estudi on arribaven milers de cartes de les seves fans, la cuina, la piscina.... No és la típica mansió d'un personatge famós. Hi han molts objectes personals, com si el cantant encara fos viu. Al final, però, en un racó molt íntim del jardí, hi trobem la seva tomba, amb rams de flors. Elvis no està sol, al costat hi ha enterrada la seva família: pares, avià i germà. Tot plegat ens emociona.

Continuem el viatge per la carretera 61, ruta del blues, i entrem a l'estat de Mississippi.

La primera parada es Clarksdale, un poble despenjat però no per això exempt d’encant. Busquem la intersecció de la 61 amb la 49, meca dels seguidors dels blues, on la llegenda explica que l'aspirant a music, Robert Johnson, va vendre la seva ànima al diable a canvi de les prodigioses habilitats amb la guitarra. Trobem la famosa intersecció i també una parella de catalans que fan la mateixa ruta que nosaltres, ens fem una foto junts i dinem a l'Abe's Bar-B-Q. En aquest mateix poble, l'actor Morgan Freeman és copropietari d'un conegut local de blues i restaurant, anomenat Ground Zero Blues Club.

A les afores de Clarksdale visitem les instal.lacions d'una antiga plantació de cotó, la primera que es va mecanitzar, es diu Hopson. És un lloc original on es pot dormir dins les barraques dels treballadors. Moltes andròmines per tot arreu. Un cartell que hi ha a l'entrada explica que la mecanització de les plantacions del Mississippi va deixar milers de persones sense feina, fet que va comportar la gran migració de la població treballadora cap al nord d'EEUU.

Travessem el delta del Mississippi, una plana infinitament gran, amb plantacions de blat de moro i coto. Conduir per la 61 és una experiència única!

Com que tenim ganes de veure el riu, deixem momentàniament la 61 per agafar una ruta alternativa que transcorre encara més a prop de la riba, la Mississippi Delta Great River Road. És una carretera que passa per una zona on resideix la població més pobre del sud. Al final anem a parar a un llac que té un vell moll de fusta. Descoberta d’un paratge solitari i excepcional!

Seguim per la carretera de la riba fins a Greenville. Una avinguda mal urbanitzada ens porta directament a un edifici construït sobre el llac Ferguson. És un casino. Malauradament, en trobarem més al llarg del riu Mississippi, ja que els construeixen sobre l'aigua perquè la legislació de l'estat no permet fer-ho en terra ferma. Hi entrem. Ens sorprèn la gran quantitat de gent que està jugant amb les màquines escurabutxaques. La majoria són persones de color i edat avançada, algunes van en cadira de rodes. Una visió una mica trista de la població d'aquesta zona.

Retornem a la 61 i trobem més i més plantacions. Poc a poc es va ponent el sol i apareix amb tota la seva plenitud la màgia del sud.

És de nit i estem cansats. Parem a Vicksburg per dormir, aquest cop en el motel Super 8.

7 de maig de 2016

Vicksburg (Mississippi)-Natchez(Mississippi)

Avui decidim agafar-nos el dia amb calma. Anem bé de temps tenint en compte que disposem d'un total de 21 dies.

Sortim de Vicksburg en direcció a Natchez, on passarem la nit.

Conduïm a traves de la Natchez Trace Parkway. És una carretera panoràmica declarada ruta històrica nacional l’any 1938. En el seu origen va ser una senda de búfals.

Estem més relaxats ja que els vehicles de transport no hi poden accedir.

La Natchez Trace Parkway protegeix algunes restes arqueològiques com l'Emerald Mound, túmul cerimonial dels indis nadius americans. De fet, però, no és gaire més que un monticle de terra.

A l'hora de dinar ja estem a Natchez. És una ciutat petita, situada en un promontori sobre el Mississippi. Aquesta posició li confereix una visió única del riu.

En el Visitors Center ens proporcionen allotjament en un bed & breakfast situat en el centre històric, es diu Wensel House (1888), i entrades per un concert a l'auditori.

Dinem, per primera vegada bé en tot el viatge. Ens porten una mena de panets que son boníssims, s'anomenen biscuits, típics de Louisiana. Natchez forma part de l'estat de Mississippi però la seva cultura gastronòmica és la de Louisiana.

Fa un dia molt assolellat i en comptes d'agafar el cotxe preferim passejar a peu pel centre.

Natchez té un patrimoni arquitectònic prebèl.lic molt important, constituït per les cases que es van construir abans de la guerra de secessió, entre els anys 1800 a 1850, propietat de les grans fortunes procedents de les plantacions de cotó. Són cases d'estil neoclàssic, amb columnes i un jardí que les envolta. Avui en dia algunes son visitables i inclús s'han reconvertit en hotels de luxe. Monmoth, Rosalie, Longwood, Stanton Hill, House of Ellicott's Hill, son les més conegudes, però n'hi han moltes més.

Comença a posar-se el sol i ens acostem al passeig que hi ha a la riba del Mississippi, una imatge preciosa per acabar el dia, abans d'anar al concert.

Arribem a l'auditori. Esta ple a vessar, tothom es afroamericà. Al començament ens sentim una mica estranys, és normal. La gent menja, beu, riu, balla, es nota que s'ho estant passant bé. Ens conviden a cervesa, volen que ens hi trobem a gust i ho aconsegueixen. Sobre l'escenari van desfilant diferents grups, però al final no son les actuacions el que més ens interessa, sinó les persones. Avui hem pogut comprovar que el blues forma part del seu ADN.

Per sopar anem a un fast-food prop del guest-house. Aquí, en canvi, tots són blancs. No ens sorprèn, es el mateix que hem vist fins ara. Blancs i negres conviuen en la mateixa ciutat però fan la seva vida de forma totalment separada: diferents barris, treballs, restaurants, espais d'oci. Ens adonem que en els estats del sud no existeix una veritable integració racial. Estem cansats i anem a dormir.

8 de maig de 2016

Natchez (Mississippi)-Breaux Bridge (Louisiana)

L'esmorzar d'aquest matí és insuperable en tots els sentits. Ens assentem a taula amb dos parelles més, una de Florida i l'altra de Lyon. Ens acompanyen també els propietaris que són gent  de tracte exquisit. El bed & breakfast americà no té res a veure amb l'europeu, el tipus d'allotjament és superior i el preu també.

Ens dirigim cap a Breaux-Bridge que pertany a l'estat de Louisiana. Hem llegit que fan la festa anual del cranc. Abans, però, ens agradaria assistir a una celebració religiosa aprofitant que avui és diumenge. Després de donar varies voltes, finalment ens aturem en un lloc on veiem molts cotxes. Entrem en una església. Estem de sort. Ens assentem en l'últim banc, per no molestar. En aquest moment està cantant un grup de noies acompanyades amb un piano. Quan acaben es el torn del predicador. Comença el discurs tranquil.lament, a poc a poc, però després va aixecant el to de veu fins a cridar. Repeteix les mateixes paraules. Al mateix temps, la gent intervé de forma espontània: yes, come on i d'altres expressions similars; aplaudeixen, canten i s'aixequen dels seients una i altra vegada. Se'ls veu una mica excitats. De cop i volta sembla que el predicador s'està referint a nosaltres perquè tothom gira el cap i ens mira. Es clar, l'home ens està donant la benvinguda. No sabem si ens hem de posar dempeus o no, per tant, davant el dubte, aixequem el braç i saludem amb la mà. Tothom riu. En acabar la celebració, la gent s'acosta i ens pregunta d'on som, ens conviden a fer l'aperitiu. Ens sap greu rebutjar la invitació, però és tard i hem de marxar. Donem les gràcies.

Per arribar a Breaux-Bridge travessarem la conca de l'Atchafalaya que es el major pantà d'Estats Units (595.000 acres ) i conté una gran superfície de bosc de fusta noble i llacs. El Refugi Nacional de la Fauna i Flora d'Atchafalaya es va crear l'any 1984.

Per controlar les inundacions, una proporció regulada d'aigua del riu Mississippi es desviada per la seva conca, el que a la llarga pot comportar la desaparició del delta, una de les amenaces ecològiques més importants dels Estats Units. Una altra afectació greu és la explotació massiva de les companyies petrolíferes que operen dins el pantà, amb massa permissivitat per part del govern americà.

Creuem el pantà per la Interstate 10 que passa per un pont de 18'2 milles des de Maringouin a Henderson. Sortim a Henderson per dinar. Trobem el típic restaurant familiar, es diu Pat's, i demanem un plat de cranc de riu. No ens entusiasma.

Després de dinar anem a un moll que hi ha al costat d'un llac i demanem per fer un tour amb barca, el darrer ja ha sortit i no podrà ser fins demà. Ens quedem amb les ganes.

Al final, però, acabem en un festa cajún, dins d'una mena de barraca construïda sobre el llac, el Whisky Bar. Aquí tothom balla al so d'aquesta música, estil de country francès, nosaltres també, no volem ser menys!

Entrada ja la tarda, arribem a Breaux-Bridge, busquem allotjament. Triem un perquè la guia diu que està al costat del Lake Martin. És un bayou encantador i misteriós, propi d'aquesta zona de Louisiana. Una part del tronc dels arbres esta dins l'aigua i les fulles estan cobertes d'una mena de liquen en forma de teranyina, spanish moss. Mai havíem vist res igual. En un racó del camí que bordeja el llac està situat el bed & breakfast, Maison Madeleine. És una casa criolla molt ben restaurada, amagada dins la vegetació de la finca, senzillament un paradís. La propietària diu que ho té tot ple, no obstant ens ensenya la casa, quedem bocabadats.

A les afores de Breaux-Bridge hi han un motel Super 8, ens hi quedem a dormir. Per cert, de la festa del cranc, al final no hem vist res de res.

9 de maig de 2016

Breaux-Bridges (Louisiana)-New Orleans (Louisiana)

Avui ens despertem més tard de l'habitual. Tampoc no tenim presa. Anirem a New Orleans però abans visitarem les antigues plantacions de la Great River Road: Oak Allen i Laura.

Conduïm i anem travessant zones pantanoses, que imaginem gegants, tot i que des de la carretera, encara que aquesta sigui elevada, no es veuen gaire bé.

Quedem sorpresos de veure tants animals morts en les vores de la carretera: ocells, tortugues, mofetes, armadillos i fins i tot algún aligator, la qual cosa ens dona una idea del tipus de fauna que viu als pantans.

Després d'una bona estona entrem ja en la zona de les antigues plantacions de la Great River Road.

Abans de la guerra de la secessió el riu Mississippi estava rodejat de plantacions en les que primer es conreava indi i després cotó, arròs i sucre. En aquella època era una de les regions mes riques del país i hi vivien 2/3 parts dels milionaris d'Estats Units, el que explica que hi hagin tantes mansions en l'estat de Louisiana. Actualment, però, les plantes petroquímiques han substituït les plantacions i el sud ha deixat de ser una zona rica.

Visitem la plantació Oak Allen, una de les més conegudes. Una filera de roures de quasi 300 anys d’antiguitat flanqueja la gran mansió neoclàssica de 1839. El seu jardí, magnífic, ha sigut l'escenari de diverses pel.lícules.

En una part de la finca hi trobem les barraques on vivien els esclaus de la plantació, un total de 200. No són les barraques originals. Hi ha una explicació detallada de les dures condicions de vida d'aquestes persones i de com van aconseguir finalment la llibertat.

Entrem en la mansió. La guia porta un vestit d'època i parla tant i tant ràpid que no entenem pràcticament res. És una mica frustrant.

Anem a la plantació Laura, és criolla. Com que arribem passades les 4 de la tarda ja no hi podem entrar. Es una llàstima doncs té un estil diferent a Oak Allen. Comprem un CD de música cajún, que ens alegrarà el viatge.

Seguim cap a New Orleans. Es nota que arribem a una gran ciutat perquè hi ha molt trànsit, però gràcies al never lost trobem sense dificultat la guest-house recomanada per la parella de Lyon, es diu Saint Charles. Està molt ben situada, prop de la zona residencial de Garden District. No tenen cap habitació lliure per aquesta nit així que reservem per l'endemà doncs tenim previst quedar-nos dos dies en New Orleans.

Per la mateixa zona, trobem un altra lloc on passar la nit, Terrell House. És una casa preciosa, típica de New Orleans: fusta, pintada de blanc, dos pisos, planta baixa de gran alçada, porxo, decoracions en ferro forjat i pati interior. Tot i així, el preu de l'allotjament és excessiu doncs la nostra habitació està situada en un annex de la casa i no hi podem accedir des de l'entrada principal.

No obstant, la jornada d'avui no pot tenir un final millor, New Orleans de nit:

-Sopar en el French Quarter.

-Restaurant Crescent City Brew House del carrer Decatur 525, els millors po-boy de tota la ciutat.

-Passejada per la riba del Mississippi.

-Cafe Du Monde i els seus famosos beignets amb sucre de pols.

-Música, ball i unes cerveses en Bourbon Street.

-Tornada a la guest house en el tramvia de Saint Charles.

Demà continuarem la descoberta de la ciutat.

10 de maig de 2011

New Orleans (Louisiana)-New Orleans (Louisiana)

New Orleans està situada entre el llac Pontchartrain i un meandre del riu Mississippi. El més característic d'aquesta ciutat és el French Quarter, on l'herència cultural del seu passat colonial roman intacta. En aquest barri es troben els llegendaris carrers Royal i Bourbon, magnífiques cases d'estil crioll, animats bars i restaurants, i també mercats d'especialitats locals. Més enllà, s'estén el Central Bussiness District, junt al riu, amb edificis alts, la zona residencial de Garden District i la que rodeja el City Parc.

Per desplaçar-nos per la ciutat utilitzarem el tramvia de Sant Charles, la gent d'aquí l'anomena street car. Comprem un passi de 24 hores que ens permet baixar i pujar tantes vegades com vulguem, és una experiència agradable.

El primer lloc que visitem durant el mati és la zona residencial de Garden District, un barri ple de grans mansions. Una senyora surt de casa seva i tenim una conversa. És de Florida i viu aquí des de fa 5 anys. Ens comenta que va comprar la casa després del Katrina. Diu que els propietaris van marxar abans que l'huracà arribes a New Orleans, i que després ja no van voler tornar, com van fer molts altres. El preu de compra de les cases va baixar en picat.

Seguim cap el vell cementiri on està la tomba de Marie Laveau, la reina del vudú. El vudú va arribar des de l’Africa a traves del Carib. Molts dels colons que van fugir de Haití cap a New Orleans van portar els seus esclaus i amb ells també el vudú. Promet ser un lloc misteriós.

El problema és que no podem entrar sols en el cementiri, necessitem que ens acompanyi un guia. De forma dissimulada ens afegim a un grup de turistes però el vigilant de l’entrada ens atura. Al final marxem sense fer la visita perquè no localitzem cap guia disponible.

Caminem una bona estona. Fa calor. Ja veiem el port i el vaixell de vapor que surt a totes les fotos de New Orleans, es diu Natchez i fa tours pel riu Mississippi, amb música i dinar inclòs. Es una atracció turística. Nosaltres no farem cap tour en aquest vaixell, en comptes d'això pujarem al ferry que travessa el riu, només costa 2 dòlars. La visió de l'sky line amb el pont de ferro no ens la podem perdre.

En el ferry hi trobem dos noies de Puerto Rico i del Salvador. Resideixen a New Orleans amb els seus fills i marits. Una d'elles va viure la catàstrofe del Katrina. Diu que va ser molt afortunada ja que va poder marxar abans que arribes l'huracà a la ciutat, però que altres persones, sense recursos, que no tenien cotxe, ni sabien on anar, s'hi van haver de quedar. Durant tres mesos la ciutat va quedar totalment paralitzada, en estat d'alerta. El Super Dome, estadi de futbol americà, va servir de refugi. La ciutat es va inundar amb les aigües procedents del riu Mississippi i del llac Pontchartrain ja que el seu sistema de dics va fallar. Més de 1880 persones van morir. En el port, els edificis del centre comercial i de l'aquari, van quedar completament destrossats. L’error de les proteccions de New Orleans es considerat com el major desastre d'enginyeria civil de la historia d'Estats Unitats. També va fallar el sistema de protecció civil atès que les autoritats comptaven amb les precises previsions meteorològiques amb suficient antelació, i no es va evacuar la població perquè es va confiar en que els dics aguantarien. Una trista historia que New Orleans necessita oblidar.

Seguint la recomanació de les noies del ferry anem cap el French Market, una institució de New Orleans des de 1791 que ja servia com a mercat als nadiu-americans, molt abans de l'arribada dels europeus. Ara, la major part del mercat esta ocupat per parades de menjar, roba i souvenirs barats.

Per la tarda passegem pels carrers del French Quarter i escoltem musica en Jackson Square assentats en les escales de la catedral de Sant Louis.

Sopem a l’aire lliure en el restaurant French Market, els po-boys que ens serveixen no tenen ni punt de comparació amb els de Crescent City de la nit anterior, i a més son més cars. No pensem deixar res de propina.

La paraula po-boy té un origen curiós. Ve de pour -boys i fa referencia als panets francesos que menjaven les criatures en època de carestia, es sucaven nomes amb mantega. Amb el temps s'hi han anat incorporant tot tipus d'ingredients, com el típic crawfish.

Repetim Cafe Du Monde, un establiment de primers de 1860, que segueix servint els millors beignets de New Orleans. Són uns bunyols quadrats, amb sucre de pols. Normalment s'acompanyen amb un cafe au lait. Cada ració porta 3 beignets i costa 3 dòlars. Son més que deliciosos.

Abans de retornar a la guest-house fem una darrera passejada per Bourbon Street, entrem en un local on la música sona prou bé, però l'ambient ens recorda a Lloret de Mar. Definitivament, preferim altres zones de la ciutat.

Agafem el tramvia Saint Charles i poc a poc ens anem acomiadant de New Orleans.

11 de maig de 2011

New Orleans (Louisiana)-Orange Beach (Alabama)

Sortim de New Orleans, tot travessant el llac Portchartrain. Ens dirigim cap el llac Jean Laffitte, espai natural protegit, per navegar en un airboat. Ahir, un venedor de caps d'aligator del French Market, ens va assegurar que per veure aquests animals, es millor fer un swamp de Louisiana que els Everglades de Florida.

Quan contractem l'activitat ens informen que tenen diversos tipus d'embarcacions. Triem la més petita, de 6 places. És la més ràpida i promet ser tota una aventura. També és la més cara de totes.

No ens decep. L'airboat agafa una velocitat brutal. A més, el conductor ens fa una demostració de les seves habilitats amb tota mena de girs i derrapatges. En una de les maniobres acabem completament mullats.

Deixem el canal principal i poc a poc ens endinsem en canals secundaris que porten a zones pantanoses de l'interior del llac. És un paratge misteriós, aigües espesses i verdes, arbres coberts de liquen i formes fantasmagòriques.

Veiem el primer aligator, s'acosta fins a la nostre barca. Més endavant en trobem molts més, de totes les mides i edats. En principi no són animals perillosos excepte quan poses a prova el seu instint de protecció i t'acostes a les cries.

El conductor de l'airboat para algunes vegades durant el trajecte, els dona menjar perquè els puguem observar de prop, fins i tot els toca i els estira la cua. Per la reacció tranquil.la dels animals, suposem que deuen estar acostumats.

Tornem al moll, ara amb una velocitat continguda.

Sense cap mena de dubte, fer un swamp de Louisiana ha estat una experiència emocionant!

Continuem el nostre viatge per la badia de Mobile fins a la costa d'Alabama. Passem la nit en l'hotel Fairfield inn, d'Orange Beach. Demà ja estarem a Florida.

12 de maig de 2016

Orange Beach (Alabama)-Milton (Florida)

La costa d'Alabama té 84 km, dels quals, però, la major part estan en la badia portuària d'aigües brutes i marrons de Mobile. Per tant, de fet, aquest estat disposa de pocs kilòmetres on poder banyar-se. Això comporta que en la franja litoral de Gulf Shores, Orange Beach i Perdido Bay, es concentri tota l'edificació destinada al turisme.

Els hotels i apartaments son enormes, tant en alçada com amplada, i formen una pantalla arquitectònica que no permet veure el mar des de la carretera. Per sort, al costat d'aquests monstres de ciment, hi han algunes cases que han sobreviscut a la destrossa urbanística. Són edificacions de tipologia aïllada, amb escales fins a la platja, pintades de colors pastís: blau, verd, groc. Ens donen una idea de com era de bonica abans aquesta zona.

En l'interior de les badies se situen les marines esportives i els conjunts residencials de xalets amb jardí i molls particulars. La majoria dels accessos són privats, excepte en els ports on hi han empreses dedicades al lloguer d'embarcacions. És un model que es va repetint al llarg de la costa.

Busquem un lloc on poder fer un bany i triem la platja de Perdido Key, frontera  entre els estats d'Alabama i Florida. Diuen que entre Perdido Key i Panama City Beach (Panhandle) es poden trobar les platges més boniques de Florida.

Per a comprovar-ho, entrem en la reserva protegida de Gulf Islands, prop de Pensacola. En un costat hi ha la badia i en l'altra la platja i el mar, una combinació perfecta d'aigua dolça i salada. És un espai natural format per dunes, sorra blanca finíssima, procedent de les muntanyes Apalaches, ocells de totes les especies i vegetació característica de les zones humides, preservada amb passarel.les de fusta que hem fotografiat de mil maneres diferents. Ens encanta!

Més endavant, decidim deixar la costa i seguir la ruta per l'interior de Florida. Ens dirigim al poble de Milton, prop de Blackwater River, perquè hem llegit que és un dels rius de fons de sorra més purs del mon.

Així doncs, ens aturem a Milton, on aprofitem el capvespre per planificar les següents etapes del viatge per l'estat de Florida, fins a Miami.

Dormim al motel Comfort inn. Pel matí, baixarem en caiak pel Blackwater River.

13 de maig de 2016

Milton-Apalachicola

A primera hora del matí lloguem uns caiacs per baixar un tram del Blakwater River. Deixem el nostre cotxe en el lloc d'arribada, prop d'un pont, i pugem a la camioneta, una mena de bus escolar que ens acompanya fins a l'embarcador d'on sortirem. El recorregut total és d'aproximadament unes 4 hores.

Pugem als caiacs i comencem la baixada pel riu. El paratge és excepcional però costa deixar-se anar si penses que, en qualsevol moment, pot aparèixer un aligator, com els que vam veure als pantans de Louisiana. Ens han dit que serà difícil trobar-ne algun. Esperem que nosaltres no siguem l'excepció.

Les aigües baixen tranquil.les la qual cosa ens obliga a remar sovint. A vegades ens deixem portar riu avall, però no ens podem despistar perquè hi han molts troncs d’arbres caiguts que barren el pas de l'aigua.

El llit del riu és de sorra blanca i en cada corba s'hi acumula una gran quantitat que forma platges naturals on parar a descansar. No obstant, el reflex dels arbres fa que el riu sembli negre, per això l'anomenen Blakwater.

Fa molta calor, parem de tant en tant en alguna platja, ens banyem i seguim remant. Ja portem més de 4 hores i tenim ganes d'arribar. Al final comencem a trobar algunes persones en la riba del riu i al cap de pocs minuts apareix el pont que marca el final del trajecte. Menys mal!

Deixem els caiacs i agafem el cotxe. Ens dirigim cap a Apalachicoa, oyster city. Abans d'arribar, travessarem les immenses badies de Destin i de Panama City, una de les  ciutats més turístiques i de moda de la costa oest de Florida.

Quan arribem a Apalachicola deixem les maletes al motel Best Western i anem directament cap a Water Street. No ens volen perdre la posta de sol des de la terrassa riberenca de Up the Creek Row Bar.

Allà assentats, mirant la badia, prenem un plat d'ostres al parmesà. Tot un plaer.

14 de maig de 2016

Apalachicola-Ocala

La badia d'Apalachicola és un dels estuaris més productius del món, degut als nutrients que porta el riu que té el mateix nom, especialment de marisc: ostres, cranc blau i gambes (shrimps). Les embarcacions de pesca encara amarren en el moll i en Water Street hi han varies marisqueries, el que li dona certa autenticitat

Durant el matí donem una volta pel poble, no hi ha gaire res a fer, així que decidim agafar el cotxe i anar a Sant George, una illa que connecta Apalachicola a traves d'un pont.

Tota aquesta zona està poc urbanitzada el que permet gaudir d'una costa quasi verge, excepte pel pas de les gran infraestructures viaries que no són gaire respectuoses amb l'entorn, com hem pogut comprovar fins ara.

Retornem una vegada més cap a l'interior, amb la intenció de veure un dels springs o deus més grans d'aigua dolça del món, Wakulla Springs, on es van filmar les primeres pel.lícules de Tarzan.

En aquesta deu, com en la majoria de les 320 que hi han a Florida, l'aigua dels aqüífers subterranis flueix a la superfície en grans quantitats, a traves de forats i fissures que es produeixin en la roca del subsòl, creant llacs de diverses mides i formes, i després rius.

En arribar a Wakulla Springs, quedem meravellats. Imaginem Tarzan desplaçant-se pels arbres amb la seva la mona Chita, o nedant en les aigües transparents de Wakulla, en companyia de Jane.

Hi ha una zona en el llac ben delimitada per nadar, amb plataformes, doncs mes enllà esta prohibit, per la presència propera d’aligators. Com nosaltres, moltes famílies han vingut a passar a aquí el dia.

Ens banyem i després fem un tour en barca.

La barca navega poc a poc per no molestar la fauna que viu en aquest espai natural. Veiem tot tipus d'ocells, algun aligator amagat entre la espessa vegetació i moltes tortugues prenent el sol sobre els troncs. No podem deixar de fer fotos, cada nou racó que descobrim és millor que l'anterior.

En acabar, dinem en una àrea de serveis que hi ha al costat del llac, fem una petita migdiada i continuem la ruta fins Ocala.

Al llarg de la carretera que porta a Ocala trobem molts ranxos de cavalls de raça, en finques immenses, ben delimitades amb tanques de fusta de color blanc. Ens agradaria visitar-ne algun però tots son privats.

Parem a Howard Johnson, un motel d'Ocala, a sopar i passar la

15 de maig de 2016

Ocala-Titusville

Avui és diumenge i dedicarem exclusivament el dia a visitar springs o deus. Anem preparats, hem comprat menjar en un deli d'un supermercat: amanida, aletes de pollastre i fruita.

El primer spring que visitem es Silver Springs, prop de la ciutat d'Ocala. En el seu dia va ser una de les atraccions més populars de Florida, inaugurada l'any 1878. Després de sotmetre's a una profunda renovació, l'any 2013 es va convertir en parc estatal. Actualment està prohibit banyar-se, es pot visitar en barca o caiac. Nosaltres hem preferit caminar per un passeig que dona la volta sencera a la capçalera del llac. Des d'aquí hem vist el forat subterrani per on surt l'aigua, ja que és totalment transparent. En la zona de serveis hi han panells informatius sobre la necessitat de preservar els springs de Florida, amb fotografies en que es veuen alguns dessecats o contaminats. Ens ha entristit pensar que algun dia aquesta meravella de la natura podés arribar a desaparèixer.

Després hem anat a Juniper Springs, Ocala National Forest, una deu adaptada exclusivament pels banyistes. Més aviat és una piscina pública. Ens hem banyat i hem dinat. Les aletes de pollastre estaven boníssimes!

El darrer llac que hem visitat ha estat Blue Spring State Park. És un dels més grans d'Estats Units, mana diàriament uns 450 milions de litres d'aigua. Donada la seva temperatura constant de 20 graus, el parc és el refugi d'hivern preferit dels manatís. Entre els mesos de novembre i març quan aquests animals marxem de les aigües fredes del riu Sant Johns, i és possible veure'ls aquí. En les aigües de color turquesa es pot nedar o bussejar. A més, hi ha un recorregut a traves d'una passarel.la de fusta que creua un hammock (terrenys elevats dins d'una pradera d'aigua dolça) que porta directament a la capçalera de la deu. No hem vist manatís però si fish paddel i fish cat, també tortugues i armadillos. Amb la llum de la tarda és un paradís. No obstant, si haguéssim de triar el millor spring de Florida, escolliríem Wakulla, la selva de Tarzan

Demà tenim previst anar al Kennedy Space Center, per tant ens hi acostem el màxim possible i parem a dormir al Best Western de Titusville.

16 de maig de 2016

Titusville-Doral

El dia d'avui, com el d'ahir, es monotemàtic. Ens dirigim al Kennedy Space Center amb la intenció de passar-hi unes quantes hores.

El centre espacial Kennedy està situat en Merritt Island Wildlife Refuge, a una hora de cotxe a l'est d'Orlando. Des d'aquí, amb el llançament de l'Apollo l'11 el juliol de 1969, es va fer realitat el somni del president Kennedy de que l'home trepitges la lluna. El centre és una de les seus de la NASA (Administració Nacional d'Aeronàutica i de l'Espai) i lloc de preparació i llançament del transbordador espacial tripulat. El Visitor Complex es va construir l'any 1967 perquè els astronautes i les seves famílies podessin veure el centre d'operacions espacials, però avui en dia tots els visitants son turistes.

Arribem a les 9 del mati i anem directament al servei d'informació, molt amablement ens ajuden a planificar la visita.

Primer anem a Space Shuttle Atlantis. Aquí esta exposat l'Atlantis, la nau que va aterrar al Kennedy Space Center després de fer 126 milions de milles de viatge espacial. És una icona dels Estats Units. També hi ha Shuttle Launch Experience, simulació real d'un llançament espacial. Ens fan entrar dins d'una cabina com si fóssim la tripulació d'una nau, ens posen el cinturó de seguretat i poc a poc sentim que ens desplacen fins a col.locar-nos en posició vertical. A partir d'aquí, a traves d'una pantalla gegant, s'inicia el compte enrere, sentim un soroll molt potent i tot comença a vibrar: ens estem enlairant cap a l'espai a tota velocitat!!!!

Després fem un tour en bus pel Kennedy Space Center, el que ens permet tenir una visió de tot el centre de vols espacials en funcionament així com de les antigues plataformes de llançament Mercury, Gemini i Apollo. El Vehicle Assambly Building domina tot el paisatge. El bus fa una parada en el Centre Apollo/Saturn V on hi ha un dels coets més grans que mai s'han enviat a l'espai, el Saturn V. Aprofitem per dinar

Retornem en bus cap el Visitor Complex. Fa molta calor. Entrem a la Sala de cinema IMAX on projecten una pel.licula sobre la visió del nostre planeta des de l'espai. Son imatges reals gravades per la tripulació d'una nau:  rius, muntanyes, costa...

Abans de marxar descobrim que avui comença una competició de robòtica entre grups d'estudiants de diverses universitats americanes. Com que no entenem massa res, al cap d'una estona decidim marxar.

Acabem la visita al Kennedy Space Center a primera hora de la tarda. L'endemà hem previst anar al Parc Nacional dels Everglades, per tant aprofitarem la resta del dia per fer un bona tirada de cotxe. Malauradament, però, no interpretem be les indicacions del never lost i en comptes de fer 225 milles acabem fent-ne més de 300.

Són quasi les 9 de la nit quan arribem al Best Western Plus de Doral.

Estem molt cansats. Per primer cop durant el viatge, ens atenen en castellà. La noia de recepció és cubana. Li demanem descompte perquè durant el viatge hem aprés que aquesta petició quasi sempre funciona. Es nota que estem en l'àrea d'influència de Miami. Aquí la majoria dels clients de l'hotel son de parla hispana. Després, anem a sopar en un restaurant proper, son veneçolans, com bona part de la població que treballa a Doral. Un cambrer molt simpàtic ens convida a cafè.

Pugem a l'habitació a dormir ja que necessitem descansar. Avui hem quedar saturats de cotxe. Bona nit.

17 de maig de 2016

Doral-Florida City

Ens posem en marxa cap els Everglades, hi dedicarem un dia sencer.

Everglades es el tercer parc nacional més gran d'EEUU (3800 km2), després de Valle de la Muerte i Yellowstone, sense tenir en compte els parcs d'Alaska.

Va estar designat Patrimoni de la Humanitat l'any 1947 i també Reserva Internacional de la Biosfera i Terres Pantanoses d'Importància Internacional (Wetland of International Importance) perquè és un ecosistema únic en el mon.

El llac Okeechobe desaigua a traves d'una xarxa de rius i canals que avancen lentament sobre un terreny completament pla que quasi mai supera la profunditat d'un metre. L'aire tropical i les corrents marines creen unes combinacions de flora i vegetació singulars que constitueixen el hàbitat de moltes especies animals: aligators, serps, manatís i diferents tipus d'aus, com els ibis. Aquesta biodiversitat es manté gràcies al cicle de les estacions seques (hivern) i humides (estiu) que es la sàvia dels Everglades.

Dos són les carreteres que travessen el parc, la 41 de Miami a Naples i la 9336 de Florida City a Flamingo.

L'entrada principal és Ernest E. Coe per Florida City, però hi han dos entrades més: Shark Valley per Miami, i Gulf Coast per Napples.

Nosaltres entrem per Shark Valley i anem al Visitor Center. Un guarda del parc ens ajuda a planificar la visita. Parlem una estona, ens comenta que el parc no es massa visitat en comparació amb altres parcs d'EEUU, que una raó podria ser que moltes zones són inaccessibles, malgrat la seva extensió.

Els recorreguts que fem son els següents:

Bobcat Boardwalk.

Zona de canals. Es una caminada fàcil que surt del Visitor Center de Shark Valley. Trobem un aligator gegant nedant dins el canal, just al costat del camí per on passem nosaltres.

Ernest E. Coe fins a Flamingo.

Carretera panoràmica del parc. Travessa els Everglades i acaba a Flamingo, en la badia de Florida. Flamingo té un Visitor Center, una zona de serveis i una marina esportiva d'on surten vaixells que fan tours per la zona. El lloc té una magnífica perspectiva de la badia. Ens han dit que podem veure manatís, però no tenim sort, o prou paciència. Això si, hi han molts pelicans i ocells de diferents classes. Fa una calor insuportable i en mig de la carretera trobem una serp que sembla verinosa.

A la tornada, des de Flamingo fins a Ernest E. Coe, parem en la majoria dels llocs d'interès recomanats en el plànol del parc. S'ha de dir que només són accessibles a traves de passarel.les de fusta, les quals s'eleven una mica respecte del nivell natural.

-Passeig West Lake. Passarel.la de 600 metres que travessa un manglar ple d'arbres de formes estranyes que poden créixer en aigües salades, al final hi ha un llac. És una al.lucinada!

-Mahogany Hammock. Passarel.la de 600 metres que travessa un hammock tropical amb arbres de gran alçada. Els hammocks són illes de vegetació molt densa i compacta situades sobre un terreny mes elevat que la resta. Les passarel.les permeten accedir dins els hammocks sinó seria quasi impossible. Aquí descobrim que és una figuera estranguladora: la llavor de la figuera neix en el troc d'un arbre aliè per a crear les seves pròpies arrels i es desenvolupa envoltant-lo per complet, fins que, amb el temps, acaba estrangulant-lo i el mata, el que li permet ocupar el seu lloc. És un clar exemple de lluita vegetal per la supervivència, la qual depèn de la llum, molt escassa en espais selvàtics. També hi han caobes molt grans, algunes d'elles arrencades per la força dels huracans, doncs les arrels son superficials degut a la gran humitat del terreny.

-Mirador Pa-hay-okee. Passarel.la de 300 metres que condueix a una plataforma d'observació que permet veure la immensitat de la zona humida dels Everglades. Un panell informatiu alerta dels perills locals que amenacen aquest espai natural: l'activitat humana que es porta a terme just en els límits externs del parc, en especial l'agricultura intensiva, i el pas de la carretera 41 que va de Miami. Per suposat, el canvi climàtic és l’amenaça global més important, com passa en altres espais naturals del planeta. El panell ens recorda que a finals del segle XIX l'extensió de la zona humida dels Everglades era molt superior a l'actual, fins i tot Miami en formava part.

-Anhinga. Circuit de 1,3 km que ofereix una perspectiva única. Quan arribem aquí comença a caure el dia. Trobem aligators amagats sota les passarel.les i ponts dels canals.  Endevinar on són és com un joc. Al final del circuit descobrim una llacuna plena de nenúfars.

En la guia hem llegit que Miami rep mes de 9 milions de turistes a l'any però que només una petita part d'aquests s'acosten a visitar al parc dels Everglades, malgrat la seva proximitat. Per nosaltres, en canvi, ha estat una visita imprescindible del nostre viatge al sud de EEUU. Everglades ens ha ensenyat com funciona un ecosistema únic al món.

Arribem ja de nit al motel Fairfield inn, de Florida City.

18 de maig de 2016

Florida City-Key West

Avui tenim pensat arribar a Key West i dormir allà. Diuen que la posta de sol és única. Per tant, enfilarem la carretera 1 de Florida, Overseas Highway (autopista marítima), que connecta una cadena d'illes protegides per una barrera de coral: Key Largo, Islamorada, Marathon, Pigeon Key i Key West. En total 192 km.

Passem de llarg de Key Largo, es veu massa urbanitzat. La primera parada la fem a Islamorada. En una marina preguntem on podem banyar-nos ja que observem que tots els accessos al mar són privats. Un cambrer ens indica que podem entrar a l'Hotel Islander. Seguim les seves indicacions i descobrim una platja de sorra blanca, amb hamaques i palmeres. Ens banyem al mar, fins i tot a la piscina de l'hotel. Tot per nosaltres dos!

Continuem la ruta. La carretera 1 és una obra d'enginyeria civil una part de la qual està construïda sobre una antiga línia ferroviària. En alguns trams, encara es pot veure la vella infraestructura. Algunes pel.lícules d'acció s'han filmat aquí, no ens estranya.

Parem alguns cops més per contemplar la immensitat del mar, és ben tranquil com un llac. A una  banda l'Atlàntic i a l'altra el Golf de Mèxic. Tot blau, excepte un fil d'asfalt que avança cap a l'infinit. Fem moltes fotos.

Abans de Marathon trobem un Visitor Center on ens recomanen fer una activitat que té a veure amb els tarpons, un peix característic de la zona.

En un moll de fusta ens donen una galleda amb peix tallat, l'acostem a l'aigua i de cop i volta apareix una boca que l'engoleix en dos segons. Hi ha un munt de peixos de totes les mides. Pel que sembla, l'activitat té èxit. Esta ple de turistes, tots els que no hem trobat als Everglades. La calor és sufocant i decidim tornar cap al cotxe.

Es la tarda. Darrera parada en una platja, abans de Key West. Les aigües de l'Atlàntic s'estan retirant i podem caminar uns metres endins, sense quasi mullar-nos les cames. Conversem amb una dona que viu a Marathon. Ens explica que va aprendre a conduir per la carretera 1, que abans era molt més estreta que ara i prou feines hi podien passar dos cotxes. Sembla que no li agrada gaire Key West, diu que es massa car i turístic. A veure com serà....

Per fi arribem a Key West. El primer que fem es anar al bed & breakfast, es diu Alexander Palm. Un racó autènticament tropical: molta vegetació, palmeres, piscina.... Està prop del carrer principal, Duval Street, en el mateix centre històric. Ens agrada.

A Duval Street hi ha la major concentració d'edificis decimonònics de Florida. Conviuen  amb jardins d'arbres tropicals i buganvilles. És fàcil imaginar que va ser la ciutat més prospera de l'estat, i que la seva forma de vida va seduir a molts colons procedents d'ambdues Amèriques, Europa i el Carib. La majoria dels edificis, però, tenen en l’actualitat un ús exclusivament turístic: botigues, restaurants, hotels...

Al final anem a parar a Mallory Square. Ens assentem en un racó per contemplar la posta de sol de Key West. És veritat, és única!

19 de maig de 2016

Key West-Fort Lauderdale

Tota la nit ha plogut i quan ens llevem també. Esmorzem dins l'habitació.

Quan para de ploure sortim a donar una volta per Key West fins a l'extrem més meridional d'EEUU, a 90 milles de Cuba. El passeig es agradable, ha refrescat.

Entrem dins un complex de luxe, amb platja privada. Des de la passarel.la de fusta que s'endinsa uns metres dins el mar podem comprovar que la costa de l’illa està totalment privatitzada.

Retorna la tempesta, amb més força que abans, i tenim la sensació d'estar en un lloc vulnerable, per tant decidim tornar cap a terra ferma.

Fa una mica de mandra refer els 192 kilòmetres que hi han de Key West fins a la península de Florida però no ens queda cap altra opció, com no sigui agafar un avió o un vaixell.

Durant el camí de tornada acordem que el dia d'avui anirem de compres a un dels outlets més grans de Florida, Saw Grass Mills, prop de Fort Lauderdale.

Com és habitual al llarg d'aquest habitatge, el never lost ens porta fins al destí escollit.

Saw Grass Mills no ens decep, és un centre comercial tant gran que amb 5 hores només podem arribar a veure una quarta part de la seva superfície, però ja ens està bé. Sortim contents, especialment de la botiga de Nord Face.

Busquem un motel on dormir i acabem al Motel 6 de Fort Lauderdale. El preu de l'habitació es alt. Demanem descompte però aquesta vegada no ens en sortim. És normal, estem en la Goald Coast.

20 de maig de 2016

Fort Lauderdale-Miami

Organitzem el dia: durant el matí visitarem Fort Lauderdale i al migdia arribarem a Miami.

Fort Lauderdale és una ciutat de gent rica.

Fem un tram del Riverwalk que recorre més de 2 milles el New River i enllaça els principals llocs històrics i culturals de la ciutat com la Stranahan House, la casa més antiga de Fort Lauderdale, avui envoltada de moderns edificis i gratacels.

Des de Riverwalk, els iots mes grans que hem vist mai naveguen riu amunt i avall. Diversos ponts s'eleven per a deixar-los passar. La sincronització és total.

Arribem fins a Olas Boulevard, un carrer comercial d'alt standing, on trobem un noi argenti que porta anys vivint en aquesta ciutat. Ens comenta que s'hi troba molt a gust perquè és un lloc segur, viu en un apartament de 525.000 dòlars.

Fa molta calor, pensem que serà millor continuar la visita en cotxe.

Olas Boulevard és una de les arteries principals de Fort Lauderdale. En el seu camí fins a la platja aquest carrer travessa illes i canals del New River on es pot observar més de prop la ostentosa forma de vida dels seus habitants. Aquesta zona s'anomena The Isles, degut a les fileres d'estretes illes peninsulars, originades pel fang dragat dels canals durant els anys 20. És un dels llocs més exclusius de Florida. Darrera la vegetació i els luxosos iots s'amaguen mansions de preus astronòmics.

Cansats de tant luxe, deixem Fort Lauderdale i anem cap a Miami.

Hem reservat hotel a South Beach, però primer farem una parada en una zona industrial de Miami que s'ha convertit en icona dels graffitis: Wynwood. La majoria de les naus industrials són ara restaurants moderns o botigues de disseny. És divertit. L'ambient és més aviat de gent jove.

Després de dinar arribem a South Beach, el nostre hotel es diu Aqua i no pot estar millor situat, avinguda Collins 1530, davant de l'hotel Royal Palm.

Deixem les maletes i anem cap a la platja de South Beach. Com que estem en la recta final del viatge, ja ens podem relaxar!

Abans de sopar, però, volem passejar una estona per veure de prop com es l'art decó de Miami. Ens dirigim cap a Ocean Drive.

L'art decó de South Beach està representat per uns 800 edificis ben conservats que il.lustren la interpretació que Miami va fer d'aquesta tendència estètica que va conquerir el món en les dècades de 1920 i 1930. La barreja creativa de detalls art decó clàssics amb motius streamline (era industrial amb fantasies de ciència ficció), tropicals i estil mediterrani, és el que converteix en única l'arquitectura d'aquesta zona. Amb materials assequibles, els arquitectes d'aquella època se les van enginyar per donar la sensació d'elegància en el que no eren més que modestos hotels

L’any 1976 Barbara Capitman va fundar la Miami Design Preservation League, en un moment en què la major part de la zona estava destinada a desaparèixer per diversos motius. Tres anys després els 2'5 km de South Beach es van convertir en el primer lloc construït que va ser declarat monument històric de EEUU. La campanya per la conservació del patrimoni encara segueix vigent.

Als anys 80, el dissenyador Leonard Horowitz va crear el decó dazzle al pintar de color uns 150 edificis. Cal tenir en compte que els edificis originals eren molt senzills, normalment blancs, només els acabats estaven pintats amb colors vius, a més la pintura no arribava a la part posterior dels edificis doncs els pressupostos dels anys 30 només donaven per pintar la façana.

Ocean Drive, entre els carrers 6 a 13, té els edificis art decó mes coneguts de South Beach: Park Central, Imperial, Majestic, Avalon, Beacon, Colony, Waldorf Towers, Breakwater, Edison, Clevelander, Adrian, Leslie, Carlyle, Cardozo i Cavalier. Tots ells van ser construïts entre els anys 1934 i 1940. Entrem en la majoria d'ells. Tothom és molt amable i hospitalari.  Els lobbys dels hotels mantenen tots els detalls originals: paviment, escalinata, taulell de recepció, ascensor, làmpades i mobiliari divers. No podem visitar l'Hotel Cardozo, propietat de Gloria Stefan, perquè hi fan obres, el guarda de seguretat ens explica que mantenen intacta la façana però que l'interior serà completament nou.

Tenim gana i hem pensat d'anar a sopar a Big Pink a avinguda Collins 157, on fan les millors hamburgueses de EEUU. No ens decep. Està boníssimaaaa!

Sortim de Big Pink i busquem un lloc per prendre una copa. Ens han recomanat l'hotel Delano, avinguda Collins 1685. És espectacular, sobretot la piscina.

Molt contents retornem a l'hotel, demà agafarem l'avió per tornar a casa.

21 de maig de 2016

Miami-Barcelona

Avui és el darrer dia del nostre viatge. Tornarem a Ocean Drive per fer algunes fotos perquè ahir no vam agafar la càmera i després, per darrer cop, anirem a la platja de South Beach.

Ens banyem i prenem una mica el sol. S'hi està molt be.

Sense preses, retornem a l'hotel. En arribar, el recepcionista ens demana que deixem l'habitació el més aviat possible. El check out era a les 12 del migdia i no a les 3 de la tarda. Ho vam entendre malament.

Corre-cuites ens dutxem, preparem les maletes i tornem les claus de l'habitació. Com que l'avió no surt fins a les 20'30 fem una ultima passejada per l'avinguda Collins. Ens sap greu no poder veure altres barris de Miami.

Cap a la tarda anem a l'aeroport. El never lost ens guia fins al lloc exacte on s'ha de retornar el cotxe. Tot correcte.

Quan l'avió s'enlaira tanquem els ulls i fem memòria de tot el camí recorregut: 21 dies, 5253 kilòmetres i 6 estats (Georgia, Tennessee, Mississippi, Louisiana, Alabama i Florida)

El sud de EEUU ha estat una experiència inoblidable!